'Salvados' passa comptes amb els jesuïtes
Diumenge tornava Salvados a La Sexta. El director i presentador, Fernando González, Gonzo, advertia en primer pla a l’audiència que aquell reportatge li havia costat perquè ell n'era un dels protagonistes. El programa aprofundia en els abusos sexuals i la violència que els professors jesuïtes van exercir contra els alumnes de l’escola de Vigo on ell anava de petit. El periodista també en va ser víctima.
No és fàcil convertir-te en el conductor d’una història en què et sents emocionalment implicat. Gonzo confessava a un entrevistat com els insults dels professors li tornaven sempre a la memòria quan sentia que havia fallat, fins i tot quaranta anys més tard d’aquells fets. Van parlar de professors jesuïtes que van fer sagnar els estudiants, d’abusos sexuals de domini públic, de jocs sàdics i pràctiques eròtiques amb els alumnes.
Va ser un Salvados auster però commovedor. S’explicava des d’un punt de vista molt significatiu: quan les víctimes han entès el que van patir després d’anys de bloqueig i inconsciència. El mateix Gonzo explicava com algunes de les situacions terribles de què va ser testimoni es van convertir en bromes o acudits entre companys fins que, anys més tard, va entendre’n la veritable dimensió. El record compartit de l’aleshores anomenat “enfermero pajillero” va esdevenir llegenda còmica. Però ahir es va convertir en realitat contrastada gràcies a Salvados. Gonzo entrevista la Didí, una mestra que va veure com li entrava a classe un alumne de sisè d’EGB en estat de xoc. L’infermer jesuïta del centre l’havia obligat a masturbar-lo i el nen encara duia les mans brutes. Ella ho va denunciar al centre i recorda com el director, un tal Padre Aguado, es va desesperar davant la tragèdia. Però només calia fer retrocedir l’emissió uns quants minuts per comprovar com un company de classe del presentador recordava el costum del Padre Aguado: els pessigava fortament de la pell de la patilla fins a aixecar-los de la cadira. La doble moral. La crueltat com a eina pedagògica. La Didí, en l’entrevista, parla de la impotència, dels dies que va plorar. Es retreu no haver estat capaç de veure moltes coses que ara li semblen flagrants: “Madre mía, ¿pero yo dónde estaba?”, lamenta. Hi ha un moment impactant en el documental: una amiga de Gonzo mostra les fotografies que li va fer un professor. Ha sigut el pas del temps el que li ha fet veure l’aberració a què va estar exposada.
¿Com s’han de gestionar els abusos i la violència exercits en el passat i que han quedat impunes? Els mitjans de comunicació poden tenir un paper reparador: legitimar el dolor de les víctimes que no s’ha reconegut o que, fins i tot, s’ha considerat inexistent. Demostrar que els fets van passar, fer visible el dany ara que hi ha més sensibilitat social. I no només pels protagonistes d’aquest Salvados sinó per totes les víctimes que, a l’altra banda de la pantalla, es van reconèixer en aquelles històries.
