Salvar el català (dels seus salvadors)
La qüestió no és que el català ja només sigui la llengua habitual d'un 32,6% de la població catalana, sinó que encara és la llengua habitual d'aquest terç de la població. L'Enquesta d'Usos Lingüístics confirma, agreujant-la, la tendència que ja coneixíem. D'una banda, la llengua té més parlants ara que no havia tingut mai. De l'altra, el percentatge de parlants disminueix, a causa del canvi demogràfic causat per les fortes onades immigratòries arribades a Catalunya els darrers anys. Com a resultat la llengua creix, però no tant com ho fa la població.
La pervivència del català, per tant, passa per convertir-se, també, en la llengua d'expressió d'aquests més de dos milions de persones arribades a Catalunya en els darrers vint anys (i que previsiblement seran tres milions, o tres i mig, en els pròxims deu anys). Subratllo el “també” perquè no serà la llengua única d'aquestes persones, que en tenen una altra com a materna. Però la feina s'ha de concentrar a fer del català la llengua de trobada de tots els catalans: dels que són arrelats a Catalunya des de fa quinze generacions, i dels que hi acaben d'arribar des de qualsevol indret d'Amèrica, Àfrica, Àsia o Europa. D'ells i, sobretot, dels seus fills. El català té futur si aconsegueix convertir-se en la llengua, sí, de la cohesió social. La llengua del veïnatge, del civisme i de la convivència (als que pensin que el que dic és woke: se me'n refot).
Això ja es produeix: no a bastament ni de bon tros, com deixen prou clar les dades de què parlem. Però no és en absolut infreqüent ni excepcional que els immigrants aprenguin el català, independentment de la cultura de la qual procedeixen, la religió que professen o la llengua que parlen a casa. Ja fa mesos que Òmnium Cultural insisteix que té constància que dos milions de persones volen aprendre o millorar el seu català i no ho poden fer a causa de les dificultats per accedir a cursos i aules: aquí hi ha un àmbit de treball absolutament prioritari. Hi ajuda bastant, per cert, que els catalanoparlants no canviem de llengua quan ens adrecem a un immigrant.
És imprescindible allunyar la llengua de patriotismes, discursos, proclames i prejudicis, és a dir, de la depressió i la ira del post-Procés. El català ha de ser, a Catalunya, la llengua dels independentistes, dels espanyolistes, dels que els és igual i dels que no en volen sentir ni a parlar. Ha de ser la llengua de l'escola i de l'administració, però també la llengua dels mitjans, les xarxes i l'oci. No pot de cap manera permetre's ser reduïda a la llengua dels patriotes, perquè aleshores sí que estem perduts. Els salvapàtries, els impartidors de lliçons i bronques, els detectors de culpables, els propensos als atacs de solemnitat: tot això és contraproduent. També la cantarella de la mort de la llengua, un concepte que va començar a debatre's com a conjectura però que s'ha convertit en un tòpic esgrimit per esbravar derrotismes i frustracions nacionalistes. El català no necessita salvadors, només necessita parlants.
