Quan casa teva s'enfonsa al mar (a causa del canvi climàtic)
Amb l'augment de nivell dels mars, Tuvalu, un petit arxipèlag a l'oceà Pacífic, s'està enfonsant sota l'aigua. Fa poc Austràlia va signar amb aquest estat insular un acord històric pel qual oferirà residència als tuvaluans desplaçats pel canvi climàtic; és una mostra de les derivacions econòmiques, geopolítiques i humanitàries emergents de l'escalfament global. Amb el reconeixement de la seva possible extinció, Tuvalu ens dona un indici de què ofereix el futur en un planeta que s'escalfa a ritme accelerat.
Però sembla que molts polítics i funcionaris desconeixen la naturalesa transfronterera de la crisi climàtica i el seu impacte imminent sobre tots els països. Hi ha investigacions que demostren que 3.600 milions de persones (gairebé la meitat de la població mundial) viuen en àrees molt vulnerables al canvi climàtic. Això val sobretot per als habitants dels països més pobres (i en particular les dones, les nenes i les comunitats indígenes), tot i ser els que tenen menys responsabilitat pel problema.
Aquestes poblacions solen dependre de l'entorn natural per a la supervivència, de manera que són les que corren més risc de veure les seves vides i mitjans de suport destruïts per fenòmens meteorològics extrems. En la darrera dècada, els desastres naturals en països pobres han provocat el triple de danys econòmics respecte de fa trenta anys, i s'han revertit avenços ardus en matèria de desenvolupament.
Els països en desenvolupament no han de quedar desemparats davant de les temibles conseqüències de l'escalfament global. Els efectes actuals i futurs del canvi climàtic seran més o menys greus segons la capacitat del món per promoure objectius col·lectius pel que fa a l'adaptació, mitigació i generació de resiliència en una forma inclusiva i amb atenció al gènere. Cal posar el benestar humà i la salut del planeta en primer lloc, i això implica capitalitzar el cabal de coneixement acumulat per les comunitats indígenes. També és important adoptar solucions financeres innovadores, eficients, transparents i equitatives.
L'acord aconseguit l'any passat a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP28) per posar en marxa un fons de pèrdues i danys, que proveirà ajuda financera a països vulnerables al clima, és un pas en la direcció correcta. Però els 700 milions de dòlars inicials compromesos per al fons són molt menys que la quantitat que necessiten els països en desenvolupament per a mesures d'adaptació (entre 215.000 i 387.000 milions de dòlars a l'any d'aquí al 2030).
A més, per assolir la neutralitat de carboni el 2050, cal invertir uns 4,3 bilions de dòlars l'any d'aquí al 2030 en energia neta. Això posa de manifest la necessitat urgent de crear un marc integral per a mesures d'adaptació, amb metes monetàries, qualitatives i quantitatives que es puguin fer servir per obtenir finançament dels països d'alts ingressos.
El finançament addicional per al clima aconseguit a la COP28 és insuficient. Per tirar endavant accions climàtiques a l'alçada de les necessitats de les comunitats vulnerables i indígenes cal un model de finançament orientat a missions que apunti a assolir una transició amb un màxim d'eficiència i justícia. També caldrà un enorme augment de la inversió en mesures de mitigació i adaptació. Per exemple, a la COP28 els governs van acordar triplicar la capacitat de producció d'energia renovable i abandonar l'ús de combustibles fòssils. Però per aconseguir-ho han de presentar compromisos ambiciosos i concrets amb un finançament més gran de la transició.
L'Àfrica ofereix abundants proves que el finançament per al clima encara és injust i insuficient. El continent pateix de forma desproporcionada els efectes del canvi climàtic, tot i ser el que menys contribueix a l'emissió de gasos amb efecte d'hivernacle. Però entre el 2016 i el 2019 només va rebre el 3% dels fluxos mundials de finançament per al clima, tot i que al continent hi ha diverses iniciatives tendents a donar suport a mesures d'adaptació i mitigació.
L'Àfrica pot ser líder en la definició del progrés i en la promoció; fins i tot es podria convertir en model per a l'ús innovador, eficient i equitatiu del finançament per al clima. Diverses institucions africanes, entre les quals el Banc Africà d'Exportació i Importació, el Banc Africà de Desenvolupament i el Grup Africà de Capacitat davant de Riscos, poden ser interlocutors amb una sòlida reputació i experiència en finançament i en les particularitats de l'entorn polític i econòmic del continent. Però cal cobrir amb urgència la manca de finançament suficient: les pertorbacions climàtiques han començat a agreujar tensions en àrees fràgils com el Sahel, impulsen migracions massives amb conseqüències preocupants per a la seguretat mundial i trastornen les cadenes globals de subministrament i el comerç internacional.
L'Àfrica té idees, ambició i capacitat per implementar solucions climàtiques. Per exemple, hem identificat nombrosos projectes verds llestos per començar que només necessiten una empenta financera per enlairar-se. A més a més, el continent és llar de dones notables que lideren la lluita contra l'escalfament global.
El sud global té un potencial immens per assolir una transició justa i generar resiliència climàtica. L'únic que falta és el finançament. Els governs dels països d'alts ingressos, les institucions multilaterals, el sector privat i els organismes internacionals han de proveir les inversions necessàries i garantir que les dones tinguin veu en l'elaboració de les estratègies de finançament per al clima. Però abans han de deixar de veure la inversió als nostres països com un risc i comprendre que el risc real és no actuar amb la rapidesa suficient. És hora de regenerar confiança i pensar un nou model de cooperació per al desenvolupament basat en estructures justes, equitatives i finançades.
Copyright Project Syndicate
