Salvar els mots

La lectura de la novel·la d’Edurne Portela, Mejor la ausencia, publicada per Galaxia Guttenberg, va despertar-me, ja fa uns mesos, un gran interès per l’onada de novel·les que –encara ara, tants anys després– fan de la violència que hi va haver al País Basc matèria literària. Una dècada després que ETA anunciés el final definitiu de la seva activitat, sorgeixen veus que tenen la necessitat de reflexionar sobre el rastre que deixa la violència en una societat.

Amb mirades i punts de vista molt diversos, aquest és el cas de Kirmen Uribe (La vida anterior de los delfines), Jokin Muñoz (Sin tocar el suelo), Edurne Portela (Mejor la ausencia) o Aroa Moreno Duran (La bajamar).

Evidentment que aquesta lectura m’ha suscitat el dubte de com es reflectirà, en la literatura catalana, el nostre procés fallit d’independència, o si, en absència de violència, el seu rastre serà molt més subtil, o potser imperceptible. Tanmateix, recordo alguna novel·la de la canadenca Margaret Atwood on hi havia el teló de fons del referèndum per la independència del Quebec, així que, d’una manera o altra, m’imagino que els fets del 17 –així com la pandèmia que encara estem vivint– deixaran senyal en la nostra literatura.

A les novel·les basques que he anomenat, a banda de la qüestió primordial de la violència, s’hi detecta una preocupació de vegades latent –d’altres, evident– pel futur de l’euskera, acompanyada de reflexions molt interessants sobre la llengua triada per escriure i els problemes de la traducció.

M’ha interessat especialment l’aportació de Jokin Muñoz, escriptor en euskera que ara ha publicat, per primera vegada en castellà,  la novel·la Sin tocar el suelo.  En aquesta història, un avi basc decideix apartar l’euskera de la seva vida, mentre que la seva neta –que no en coneix ni una paraula– s’interessa per la llengua basca. La tesi de Jokin Muñoz és que cal superar d’una vegada per totes la percepció de l’idioma com a part d’un entorn polític. 

Sigui per aquesta raó o per moltes altres, en totes aquestes novel·les hi és present la preocupació per la supervivència d’aquesta llengua antiquíssima. En diverses ocasions, els personatges creats pels escriptors bascos han d’enfrontar-se al raonament: “Amb l’euskera no aniràs enlloc”. Un raonament que Espanya (una majoria de ciutadans i, per tant, els seus representants polítics) compra, i considera aplicable al català i –no diguem– al gallec.

Em pregunto per enèsima vegada com seria un estat –l’espanyol– ric de cultura i llengües diverses. I si aquest pensament em deprimeix, el desassossec creix quan m’adono que a països que podríem considerar més democràtics i més cultes que Espanya (França i Itàlia al capdavant), el tractament de les llengües minoritàries ha estat igualment mesquí (fins a fer-ne desaparèixer algunes). 

Per què fan nosa les llengües minoritàries? Per què, en lloc de cuidar-les com autèntics tresors, els estats actuen descaradament en contra seva? La resposta només pot ser: perquè atempten contra la unitat política dels estats. Aquestes llengües petites, com l’euskera, el català, el bretó, el napolità, el gaèlic... són un perill i fan por.

Però ¿no s’adonen els espanyols, els italians i els francesos que, un cop eliminades aquestes llengües minoritàries, es tendirà a afavorir l’anglès i el xinès i les seves magnífiques llengües majoritàries també poden veure’s amenaçades?

Si la diversitat és un valor en la naturalesa i el món civilitzat lluita per salvar la supervivència d’algunes espècies animals o vegetals amenaçades, com és que no es considera una riquesa la diversitat de llengües? 

Acabat d’escriure aquest article es fa pública la imposició del 25% de castellà a la nostra escola de forma immediata. Em posaria a xisclar.