La salvatjada

Per més acostumats que estiguem a sentir desgràcies, la notícia de la violació d’una noia de setze anys a Igualada és d’aquelles tan difícils de pair. La mare de la víctima n’ha dit "una salvatjada". La indignació social s’ha enfilat i és un clam l’exigència de més duresa en el càstig als violadors.

Per explicar-se com és possible aquesta agressió horrorosa, alguns han posat l’accent en la barreja de barra lliure de pornografia digital com a únic educador sexual, la llibertat generalitzada en les relacions sexuals abaratides i accelerades per la facilitat en els contactes a les xarxes, la intoxicació habitual d’alcohol o drogues o les sortides de tota la nit com a patrons de conducta des de la més tendra joventut, on falla per la base el principi de com més llibertat, més responsabilitat.

És possible que algun d’aquests factors influeixi, però em temo que, per desgràcia, no hi ha res de nou, i que tot aquest còctel seria la versió contemporània de la vella i violenta dominació masclista de tota la vida, l’home sobre la dona o sobre les criatures a les cases, la mateixa que veiem en els casos d’abusos d’adults sobre menors que ja fa anys que es van destapant a tot el món i en tota mena d’institucions on es dona una relació en un pla de desigualtat.

Perquè, a més a més, no cal arribar als extrems horribles de la violació que ara és notícia. Cada dia, a cada moment, es produeixen agressions en forma d’assetjament aparentment banal, el comentari desagradable proferit des d’un cotxe a una moto, o en un vagó de metro, o en ensurts nocturns quan una noia torna sola a casa. N’hi ha prou de parlar amb noies per saber que s’hi troben amb freqüència.

Estic segur que les famílies i les escoles en són cada vegada més conscients a l'hora d’educar els nois, però ja es veu que fem curt perquè massa sovint una dona és víctima d’una salvatjada.