Salvem l'ortografia

Juny és el temps de les cireres i de la selectivitat. Molts col·legues meus es preparen per corregir els exàmens d’enguany i la queixa habitual és que els alumnes “no saben escriure”, sense preguntar-se, però, quines responsabilitats individuals i col·lectives hi ha darrere d’aquest fet.

Llegir i escriure són activitats que es fan amb les paraules, que són la matèria del pensament i de la consciència. És cert que mai s’ha escrit tant com ara. Quants mots escrivim diàriament? Els missatges de WhatsApp, els comentaris a les xarxes socials o els missatges de correu electrònic –que, qui ens ho havia de dir, han esdevingut l’aristocràcia del codi escrit– envaeixen la quotidianitat. Crec, però, que mai s’ha escrit d’una manera tan sapastra, tan poc conscient del que significa escriure i del que són els mots.

Fernando Pessoa, a través del seu semiheterònim Bernardo Soares, ens ofereix pàgines magnífiques sobre els mots i l’escriptura en el seu Llibre del desassossec. Hi podem llegir, per exemple, la coneguda frase “La meva pàtria és la llengua portuguesa”, expressió de la decisió lliure i conscient d’un bilingüe absolut que hauria pogut escollir l’anglès i no ho va fer. Però avui en trio una altra: “Les paraules són per a mi cossos tangibles [...]. M’estremeixo si parlen bé. [...] Odio, però, amb veritable odi, [...] no qui ignora la sintaxi [...] sinó la pàgina mal escrita, com un greuge personal [...]. Sí, perquè l’ortografia també és un ésser humà. La paraula es completa quan és vista i sentida”.

M’interessa aquesta idea de la paraula com a cos, amb pell (l’ortografia), músculs (la morfologia) i ossos (la semàntica). Crec que aquest concepte és el que s’ha anat perdent. Ja no es respecta la pell de la paraula. Potser perquè els mots ja no són corporis, perquè ja no els dibuixem amb tinta i ploma i ja no porten l'empremta dactilar, ni la taca de suor de la mà. La relació amb el mot quan es prem una tecla no és la mateixa. Per això em sembla tan perillosa aquella proposta que ens arriba de tant en tant, procedent d’aquell nord presumptament civilitzat, de no ensenyar a escriure a mà als infants, als quals ja només caldria un bon curs de mecanografia infantil. Cada cop que ho llegeixo m’envaeix un odi tan ferotge com el de Fernando Pessoa. No es tracta que tots fem cal·ligrafia japonesa, però hi ha connexions profundes entre la mà, el cervell i el mot, i eliminar l'escriptura manual fa albirar un perillós horitzó distòpic. Què passaria si en un futur ja ningú sabés escriure a mà i les màquines fallessin?

Detecto en el meu entorn un desprestigi de la paraula, i especialment de l’ortografia, que m’irrita. La paraula oral, la tertúlia física al cafè, ha estat substituïda per un xivarri virtual. En altres temps va existir una veritable “cultura de la conversa” (recomano el llibre excel·lent de Benedetta Craveri, La civiltà della conversazione, publicat fa uns anys en castellà amb el títol La cultura de la conversación), un regnat del mot precís, de la frase enginyosa, en el qual la paraula esdevenia un art i tenia una centralitat social tant als salons de les marqueses com en el món de la cultura oral dels analfabets, on els contadors d’històries hàbils eren molt preuats. Avui la paraula oral s’ofega en soroll i es dissol en les nostres societats líquides. Com podem pensar que a la paraula escrita li pot anar millor? Un amic meu diu que aquí només llegeixen els nens de menys de dotze anys i les dones de més de cinquanta. Si és així anem malament. La paraula-cos de Pessoa entra per la vista en la seva totalitat morfològica, semàntica i ortogràfica. Si no es llegeix es fan faltes d’ortografia i una paraula mal escrita sovint perd el seu sentit i esdevé còmica. Això també passa amb la puntuació, però convèncer la gent de la importància d’aquesta paraula-cos, que rep una ferida amb cada h desapareguda i amb cada v que esdevé b, és molt difícil. Fins i tot els alumnes de lletres protesten quan se’ls abaixa la nota perquè han fet unes faltes que tapen el sol. Fa anys que som permissius amb els accents i la puntuació, que acceptem textos mal redactats i mal estructurats perquè “són els signes dels temps”. Doncs bé, és responsabilitat nostra que els temps siguin aquests. Sense una mica d’activisme en pro de la paraula ben escrita arribarà un dia que no podrem reconèixer els mots nafrats per la manca de cura. I aleshores, després d’anys de no saber escriure, descobrirem que tampoc sabem llegir i, qui sap?, que potser tampoc sabem pensar.