Samfaina ideològica alemanya

Alice Weidel, líder d'Alternativa per Alemanya
3 min
Regala aquest article

Si no ho van fer, els recomano que llegeixin l'article que Ignasi Aragay va dedicar a la política Alice Weidel, líder del partit ultradretà Alternativa per a Alemanya. El text il·lustra a la perfecció els temps confusos que vivim a través del retrat d'un personatge molt difícil d'encabir en l'esquema habitual dreta/esquerra. Weidel és lesbiana, i la seva parella és una dona de Sri Lanka amb un aspecte físic que a la racista Alemanya de la dècada del 1930 li hauria impedit ser una ciutadana de ple dret. Tenen dos fills. Les opinions favorables als jueus de Weidel tampoc haurien estat gaire populars en aquella època. Val a dir, però, que la qüestió de l'homosexualitat, que Weidel utilitza com a parapet contra els seus crítics, té aquí un recorregut més complex. Ernst Röhm (1887-1934) és un personatge avui gairebé oblidat, malgrat que en el seu moment va contribuir a l'ascens del nacionalsocialisme d'una manera directa, ni més ni menys que com a cap suprem de les SA (les tropes d'assalt paramilitars dels nazis). Röhm era obertament homosexual i alguns dels dirigents d'aquesta organització, reclutats i promocionats per ell mateix, també. No defensava la legalització de l'homosexualitat en nom de la igualtat de drets entre les persones, ni res per l'estil, sinó que esgrimia un discurs basat sobretot en versions –diguem-ne– Reader's Digest de Nietzsche ("superar la vella moral judeocristiana", etc.). Aquestes idees van entrar en declivi després de la guerra, però van ser recuperades a la dècada del 1970 per mitjà d'una altra fraseologia. Sigui com sigui, Hitler va acabar ordenant l'assassinat de Röhm el 1934, el desmantellament de les SA i la persecució dels homes homosexuals, molts dels quals van acabar internats en camps de concentració.

Si recupero el nom d'Ernst Röhm no és pas per casualitat. L'esmentada Alice Weidel va declarar que "Hitler era comunista". Si per comunista entenem marxista-leninista l'afirmació constitueix un despropòsit de dimensions catedralícies, òbviament. Hitler no només no era marxista-leninista sinó que va perseguir els comunistes alemanys i va assassinar tots els que va poder. Els col·laboracionistes francesos de la Milice o els espanyols de la División Azul li van fer costat perquè era un antimarxista furibund. Si per comunista entenem, en canvi, una actitud radicalment contrària als valors liberals ("Ein Volk, ein Reich, ein Führer"; "un poble, un imperi, un guia", en aquest precís ordre) llavors la cosa canvia. De vegades sembla que ens costa llegir els dos elements, dos, del concepte nacionalsocialisme. El lema més antiliberal de la història és justament la frase de Mussolini que va donar lloc al terme "totalitarisme": “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” ("Tot en l'estat, res fora de l'estat, res contra l'estat") Més antiliberal, impossible. Weidel juga maliciosament amb aquesta ambigüitat i també –fa de mal dir– amb la ignorància ambiental, que no afecta només els alemanys extremistes sinó a qualsevol que cregui que pot informar-se amb l'escorrialla comunicativa de l'Elon Musk (encara hi ha gent que l'utilitza?) o similars. Òbviament, Hitler no era comunista; però si ho descontextualitzem tot i ho sacsegem ben sacsejat, llavors tot és possible (per això la joguina de Musk resulta tan útil).

La samfaina ideològica d'Alice Weidel conté un altre component que convé subratllar. La principal zona d'implantació del seu partit és l'antiga República Democràtica Alemanya (RDA). Aquell pseudopaís creat per ordre del camarada Stalin el 1949, i que va sobreviure fins al 1990, era una enorme presó que va passar directament del totalitarisme nazi al soviètic, amb una horrible guerra entremig. Tot i que a l'Alemanya reunificada és un tema tabú, aquesta gent és percebuda per alguns alemanys de l'oest, d'on prové la mateixa Weidel, com una comunitat marcada per un passat infame que viu als blocs de pisos petits i lletjos que van construir les autoritats comunistes i que encara ara, l'any 2025, enyoren la mà dura. Molta gent de l'oest opina que estan més a prop dels hongaresos d'Orbán o dels polonesos de Tusk que no pas del país que representa Scholz, i per això els miren amb un rictus de condescendència que ni tan sols la popularíssima Merkel, que va créixer a la RDA, va poder neutralitzar. La samfaina d'Alice Weidel pot semblar indigesta, fins i tot tòxica, per a un europeu comú. Per al públic específic al qual s'adreça, en canvi, constitueix una proposta atractiva i engrescadora, i això no és una bona notícia per a Europa.

stats