Sánchez, audaç
De les coses que va dir Pedro Sánchez durant la jornada de dimecres n'hi ha tres que són clau. La primera no surt escrita a la carta que va publicar a través de les xarxes socials, sinó que la va dir a la tribuna del Congrés dels Diputats: “Fins i tot en un dia com avui, segueixo creient en la justícia del meu país”. Tal vegada és la manera menys el·líptica, més clara, que pot tenir un president de govern d'expressar que Espanya té un problema amb la seva justícia. Un problema greu. Que el jutge titular d'un jutjat d'instrucció admeti a tràmit una denúncia d'una organització ultra com el fals sindicat Manos Limpias és una anomalia, amb independència de si la persona denunciada és Begoña Gómez o qualsevol altra. Una anomalia que ho diu tot sobre un poder judicial en què trobar magistrats que actuen de part a favor de la dreta ultranacionalista és freqüent. Un país en què, al judici pel Procés –que es va presentar com un test de resistència de la democràcia espanyola–, l'acusació particular l'exercia el partit d'extrema dreta Vox (amb el qual el PP governa en diverses comunitats autònomes, amb un estil confrontatiu i autoritari).
Les altres dues coses rellevants sí que són a la carta. Una és la denúncia d'una “galàxia digital ultradretana” dedicada a fabricar i difondre mentides i tergiversacions sobre els seus adversaris polítics i, si convé, sobre els seus familiars i persones més properes. Unes capçaleres que es presenten a elles mateixes com a periodístiques, però que només són aparells de propaganda que serveixen per justificar els atacs polítics més barroers. Dijous al matí a la 1, la vicesecretària del PP intentava justificar-se davant la periodista Silvia Intxaurrondo, tan odiada per la dreta espanyola, adduint que les mentides contra Sánchez i el seu entorn “han estat publicades”, com si això fos un argument consistent. El mateix sindicat Manos Limpias ja ha reconegut que la seva denúncia està basada merament “en retalls de premsa”, que evidentment poden ser (són) falses. Tampoc això és nou: ja Valle-Inclán s'enfadava, en una carta famosa a Azorín, del que anomenava “esa cochina prensa madrileña”. Ho feia en referència a les mentides que es publicaven sobre Catalunya i els seus polítics, institucions i ciutadans.
La tercera aportació important és, evidentment, haver introduït la intimitat i els sentiments com a element de reflexió política. Per molta burla que se'n faci, la frase “soc un home enamorat de la seva dona” és, en aquest context, una proclama política, i és una proclama que incomoda molta gent perquè trenca esquemes. Preguntar-se si és sincera o si respon al tacticisme és ociós: aquí va tot junt, i és obvi que Sánchez prepara i medita llargament les seves sorpreses abans de fer-les públiques. La imprevisibilitat i l'audàcia són valors que potser no són els que s'esperen d'un president de govern, però donen valor a la seva figura. Faci el que faci dilluns, de moment és un president de govern que acaba de reconèixer que existeixen una justícia i una premsa corruptes, i que cal defensar-se'n.
