Sánchez davant dels morts

Fa angúnia, i una mica d'estupor, sentir aquests dies Pedro Sánchez mantenir la versió oficial que pretén justificar la matança de Melilla de la setmana passada. Dic “una mica” d'estupor perquè ja coneixíem la capacitat de Sánchez de girar el seu discurs a conveniència, però aquesta vegada es parla d'uns fets que depassen de molt la dosi d'abjecció habitual de la vida política espanyola, alta de per si.

Sentir Sánchez, en una entrevista a la SER, dient que cal ser “empàtics” amb els morts (és difícil calcular quanta sang freda cal per reduir una massacre policial a una qüestió d'empatia) i afegir a continuació que cal posar-se també “en la pell” dels agents de la gendarmeria marroquina que van perpetrar la carnisseria (amb el suport dels agents dels cossos i forces de seguretat espanyols) és un os que fa de mal rosegar. De tota manera, fem l'esforç que se'ns demana: ens posem a la pell d'aquests agents de policia que utilitzen l'uniforme per vexar, torturar i matar persones indefenses, i que ho fan a la vista de tothom perquè saben que poden fer-ho impunement. Ens posem a la seva pell i el que veiem davant nostre és un descampat, un terreny erm en què allò que ens fa humans (per citar el títol del recent i magnífic assaig del doctor Salvador Macip) senzillament queda cancel·lat i un accepta convertir-se en un executor uniformat al servei d'uns determinats interessos geopolítics. Si era això el que Pedro Sánchez volia que entenguéssim, ho ha aconseguit.

Com altres presidents espanyols, Sánchez, davant dels morts, fa una fugida endavant i adopta el paper de l'estadista que ha de carregar damunt les espatlles l'infortuni del seu temps: només que el que hi veiem no és grandesa, tan sols cinisme. Li va passar a Felipe González davant dels morts dels GAL, i a Aznar davant dels cadàvers de la Guerra de l'Iraq, els del Iak-42 i els dels atemptats de l'11-M a Madrid. Hi ha morts a balquena sota les estores i dins els armaris de la Transició exemplar i de la plena democràcia espanyoles.

Sánchez fa allò tan propi del nacionalisme espanyol, que és aprofitar qualsevol fet assenyalat per magnificar-lo i dur-lo on es vol: el fet d'haver acollit aquesta setmana a Madrid la cimera de l'OTAN converteix Espanya, segons Sánchez, en “el centre de la política internacional”. A por ellos, oé. Com tots els cínics, sobretot els que ho són a gran escala, Sánchez acaba dient, ni que sigui sense voler, una part de la veritat: cal armar-se, per la senzilla raó que tothom ho fa. Estem en un món en emergència climàtica que aprofita una guerra territorial (Zelenski n'ha quantificat les despeses: cinc mil milions de dòlars al mes) per rearmar-se de dalt a baix i greixar encara més la indústria armamentística. En aquest context, Espanya és tan irrellevant com sempre, però Sánchez apel·la —com tothom, també— a la necessitat de defensar-nos d'unes “amenaces” vagues i difuses. No cal concretar-les més: només es tracta de procurar que molts tinguin por, i després competir per qui utilitza millor aquesta por en benefici propi.