Sánchez Llibre, el normalitzador
1. Reconeixement. Queden poques persones en la vida pública catalana tan bregades com el president de Foment, Josep Sánchez Llibre. Se les sap totes. I li agrada fer el murri. Les tradicions no enganyen. Els partits democràtics amb insígnia cristiana, que fins fa poc tenien gran pes a Europa (especialment a Itàlia i Alemanya), han generat personatges singulars amb una presumpció de veritat que sovint encobria zones d’astúcia i foscor: Giulio Andreotti en seria el model. Aquí, més modestament, s’han viscut durant molts anys els jocs de mans de Duran i Lleida.
Tanmateix, el president de Foment hi afegeix un punt d’ironia que no sempre és habitual, que li permet no tenir inconvenient en nadar contra corrent quan li sembla que convé. Dilluns es va endur sis membres de la seva junta de visita oficial amb el candidat Carles Puigdemont. I ho va fer contra l’opinió de bona part dels seus, irrellevant per a ell si els seus càlculs –o les seves ganes de fer-ho, la vanitat també juga– li fan pensar que és el que tocava.
A Perpinyà, doncs, l’encara exiliat expresident Puigdemont –que en el seu dia va sortir cames ajudeu-me sense concretar la seva gosadia– rebia així el reconeixement de l’organització principal de la patronal catalana. I Josep Sánchez Llibre sembla encantat d’haver-ne fet una de les seves. Probablement, això és atribuïble a un cert gust pels cops d’efecte i per obrir portes bloquejades, sovint acompanyat d’un punt sardònic. Una decisió que ha descol·locat una part de l'empresariat català (que encara veu Puigdemont com un fantasma amenaçant) però que té el bon sentit d’apuntar al que ara toca: normalitzar. Sabent que partim d’una singular paradoxa: el president fugit és candidat reconegut legalment per les institucions del mateix país al qual no gosa entrar per por que el detinguin. Una mostra de la farragosa situació a què hem arribat. Però el desenllaç s’acosta, i el que ara toca és normalitzar les situacions anormals. I Sánchez Llibre fa un pas visitant el candidat en nom de la patronal, encara que sigui a disgust d’una part dels seus. És possible que aquesta setmana Sánchez Llibre hagi de torejar unes quantes trucades.
2. Prioritats. I, tanmateix, el seu gest, a més de contribuir a passar pàgina a les excepcionalitats, té altres significacions polítiques. Sánchez Llibre, en tant que demòcrata cristià, formava part de la coalició Convergència i Unió, en el paper de companys de viatge amb una capacitat d’influència limitada, però real, de la qual treien prou rendiment. Amb aquest gest ara recorda una cosa elemental, però que el soroll d’aquests últims set anys pot haver fet oblidar: que CiU era el representant polític natural de l’empresariat català i, en tot cas, interlocutor imprescindible. I que el futur de Junts dependrà del fet que sigui capaç o no de tornar a ocupar aquest espai. La qual cosa requerirà probablement una explosió de la coalició actual. Si Puigdemont, finalment, ha estat candidat, és perquè no n’hi havia un altre que ho pogués ser sense rebentar els impossibles equilibris interns. I tercera qüestió en el gest de Sánchez Llibre: hi ha un implícit –quasi un tabú– a punt d’emergir com una flama: el retorn de les empreses catalanes que van traslladar les seves seus fora del país l'octubre del 2017. Una anomalia que interpel·la tant els candidats com les mateixes empreses i hauria de ser prioritat del pròxim govern resoldre definitivament.
Sánchez Llibre interpreta el que sembla evident: que baixant a l’arena electoral Puigdemont es normalitza, deixa de ser el president a l’exili, per ser un candidat més a la presidència de la Generalitat. I sigui quin sigui el resultat, s’haurà tancat una etapa, encara que quedaran pendents les incerteses derivades del comportament a vegades obsessiu d’alguns jutges (vegem què passa amb l’aplicació de l’amnistia) i l’obstinació de la dreta espanyola. I en aquest sentit és interessant que el president d’una organització empresarial com Foment faci aquest pas que trenca l’immobilisme dels que veuen perills i amenaces quan ja no hi són. A poc a poc, les coses s’aniran reposant a lloc per obrir un nou temps en què tothom haurà de reformar les seves estratègies, sense renunciar als seus objectius, però amb el sentit necessari per saber el que és possible i el que cal fer perquè sigui possible el que ara no ho és. És a dir, fer política.
