Sang, ficció, família
En Baltasar Porcel, que s’assemblava perillosament a l’actor Brian Cox, escrivia històries no gaire diferents a la que ara s’ha fet cèlebre a tot el planeta gràcies a la sèrie de televisió Succession (HBO; ha acabat aquesta setmana). A Porcel li agradaven els ricots obscens, com aquest Logan Roy de la sèrie, un pare de família que juga amb els seus fills i amb l’herència empresarial en forma de càrrecs i accions d’una manera demencial i impracticable, en la línia d’aquell Rei Lear de Shakespeare, que Cox ha interpretat fabulosament, sembla, als escenaris anglosaxons. Succession pot llegir-se com una versió actualitzada del Rei Lear, com és molt obvi: el rei vell que se sent decebut davant de la fillada, i que va tornant boig a mesura que fa tornar bojos els que l’envolten. Degudament actualitzada la vella trama d’allò vell contra el nou, o de l’ascensió cap al tron, la sèrie, com ho feien les novel·les de Porcel, és també un retrat terrible del gran capitalisme de plataformes, en aquest cas, perquè els Roy són propietaris de mitjans de comunicació i productores, a més de creuers i parcs d’atraccions. Tota la sèrie té només una incògnita, saber a qui dels tres fills (dos homes poc o molt sinistres i una dona fabulosa) deixarà el magnat el conglomerat d’empreses, o si qualque fill serà capaç d'obtenir, per altres vies, la cadira de director general d’un entramat empresarial global i tentacular. Com totes aquestes ficcions seriades, bastaria veure el primer episodi i el darrer, perquè allà ja hi és tot i la resta només és aprofundiment i curiositat morbosa, a més de repetició allargassada, que fet i fet també és un plaer del llenguatge audiovisual (ja sabem què se’ns donarà i ho volem repetit fins a l’extenuació…).
Hi ha moltes ficcions, avui dia, que es fixen en les dinàmiques pròpies del capitalisme de juntes i fusions i adquisicions, i com tot aquest desplaçament de poders, a través de negociacions no sempre netes, ens dona tot un embolic novel·lesc. La gran gosadia de la pel·lícula Air, per exemple, és haver convertit una simple negociació empresarial (la d’una marca de sabatilles amb un jugador de bàsquet) en una excusa dramàtica per parlar de redempció, oportunitat, poder i glòria.
Potser no hi ha res de més entretingut que veure de quina manera es fan els negocis i les negociacions que els fan possibles, rere les quals hi ha tot allò que, al cap i a la fi, ens fa humans. El revés macabre de tots aquests embolics, però, també existeix, com ho és We crash (2022, Apple Tv), la història d’una empresa real i de com el seu artífex la va aconseguir fer gran a còpia de bogeria, entusiasme i intrepidesa forassenyada, que tanmateix no li va servir perquè no li arrabassessin de les mans, després d’ell mateix haver frustrat la seva sortida a borsa.
L’empresària Elisabeth Holmes anirà onze anys a la presó, finalment, per estafa empresarial als seus inversors després d’haver creat un forat econòmic de prop de 400 milions de dòlars. A la sèrie The dropout (2022, Disney +) s’explica com va ser capaç d’enganyar gairebé tothom amb la idea de les anàlisis de sang en minuts amb una sola gota de sang.
