Els sanitaris no som herois, som professionals

El covid-19 ha posat com mai abans el focus social i mediàtic sobre la sanitat. Portem molts dies ocupant les primeres pàgines amb una allau minuciosa de dades que tothom interpreta, els entesos i els aficionats. Totes les opinions són legítimes. Les que venen de l’expertesa professional perquè opinen des del rigor científic (que ja hem vist també que té un marge de debat), i les que venen d’altres àmbits de la societat per la legitimitat que dona patir les conseqüències de l’epidèmia i les mesures imposades. 

Els professionals de la salut som també societat. Se’ns ha catalogat sovint d’herois, especialment en aquelles fases en què els aplaudiments acompanyaven la convicció que l’epidèmia seria una cosa curta. Catalogar d’herois els professionals no solament és desmesurat, sinó que possiblement comporta una exigència inassolible. L’heroïcitat comporta un punt d’arrauxament que no concilia amb la professionalitat.

Les professions sanitàries utilitzen el coneixement per combatre les pors i incerteses, no som més valents que els altres, només tenim una preparació, molt llarga en molts casos, que ens fa més aptes i hàbils per afrontar reptes com el que ens ha suposat aquesta epidèmia. Quan sortim de la feina, som mares i pares, fills i germans, com la resta de la societat, i les conseqüències de l’epidèmia també ens afecten, siguin restriccions o contagis. I, com tothom, també ens sentim cansats, no víctimes. Però, en tot cas, determinats a seguir treballant perquè la situació millori, canviï, se superi, i la societat i les nostres famílies puguin tornar a la normalitat. És la nostra feina i, si haguéssim sabut que en la nostra trajectòria professional afrontaríem una pandèmia com aquesta, gairebé ningú hauria canviat de professió.

L'epidèmia ha fet aflorar algunes veritats que no gosàvem dir-nos en veu alta. Una d’elles, que no tenim el millor sistema sanitari del món, però que tampoc hem fracassat més que els altres en el combat amb l’epidèmia. Si hi ha una certesa ara mateix és que les epidèmies són possibles i probables; que fins i tot poden ser cada cop més freqüents, i que el seu cost econòmic més intens no és ni remotament la factura sanitària, sinó l'enorme factura social. 

Una altra veritat: la resposta, similar a la d’altres sistemes sanitaris europeus, no es correspon amb un esforç pressupostari similar.

La bondat i la capacitat de resposta del sistema sanitari ha descansat durant els darrers anys en un esforç menys sorollós que l’actual, però continuat dels mateixos professionals que ara fan front a l’epidèmia. Han estat els diferencials retributius, la limitació de les plantilles i també una organització molt eficient dels serveis els que han permès tenir un sistema sanitari molt competitiu i resolutiu fins ara. 

Dos exemples al respecte. D’acord amb dades de l’OCDE publicades el 2019, un metge d’un hospital a Espanya té una retribució de 2,4 vegades el salari mitjà del país. Per contra, els metges alemanys ingressen 3,5 vegades el salari mitjà alemany; i els anglesos, 3,3 vegades el salari mitjà anglès. En l'atenció primària les diferències són més pronunciades. No és estrany, doncs, que hi hagi una pulsió migratòria rellevant entre les noves generacions. En el camp de la infermeria el problema també radica en el nombre d’infermeres. Enfront de les 8,8 infermeres per habitant de mitjana a l’OCDE, a Espanya aquesta xifra és de 5,9. 

Sabem que perquè la societat pugui fer front als reptes sanitaris que ens esperen –que no solament són les possibles amenaces microbianes, sinó l’epidèmia de cronicitat pròpia d’una societat envellida– ens calen canvis molt rellevants en les estructures sanitàries i en l’esforç de la societat per sostenir-les. 

L’any 2019, abans del covid, el Cercle de Salut va publicar el treball de Guillem López Casasnovas, que va estimar que les necessitats financeres de la sanitat catalana, per mantenir el nivell de prestacions al qual havíem arribat en aquell moment, era de 5.000 milions d’euros. Aquesta xifra va ser ratificada pel comitè d’experts que just després de la primera onada va ser convocat pel president de la Generalitat de Catalunya. La liquidació de despeses del 2020, ja amb covid, va ser de 13.127 milions (el pressupost del 2020 va ser de 9.789 milions d’euros tot i que la liquidació del 2019, sense covid, va ser de 10.536 milions d’euros). El pressupost per enguany, que de moment ha començat amb un alt impacte de l’epidèmia de covid, és d’11.244 milions que n'incorporen 319 dels fons Next Generation per a inversions. En resum, el que ha fet possible resistir els embats de l’epidèmia han estat els fons covid.

Per tant, a curt termini ens cal recuperar els fons covid com sigui, per seguir vacunant, per superar el covid i per superar l’atenció desplaçada d’altres problemes en aquests dos anys. És a dir, les despeses hi seran, ara només cal veure si es finança amb pressupost o amb dèficit. 

Ara bé, superats els estralls del covid, a mitjà termini, necessitem finançar una sanitat eficaç, recuperar inversions, retribuir adequadament els professionals i dotar les plantilles. I abordar reformes llargament ajornades. Fugir de la ideologia que idealitza les solucions, però no resol els problemes, i de l’ús tacticista i partidista de la salut. Perquè cal reforçar el que funciona, però també canviar el que no va bé i aprendre de les millors experiències i evidències en aquest camp, com altres països europeus que fa temps que hi estan treballant.

Després de l’epidèmia hem de refer i redreçar la sanitat, fer-la sòlida i adequada a una societat que vol ser moderna i competitiva, però que té uns reptes socials i demogràfics molt importants. I per això ens cal la complicitat de tots. Ens cal arribar a un gran pacte social que generi l’estabilitat suficient i el marc de treball i pressupostari adequat per introduir les reformes necessàries, perquè l’esforç de la societat es vegi correspost amb uns adequats serveis. I tot això és molt més fàcil fer-ho des de l’administració d’un pressupost suficient que des d’un permanent i caòtic dèficit.

Els professionals sanitaris sabem que tenim compromisos i responsabilitats amb els pacients, els contribuents i les futures generacions. Coneixem l’enorme esforç que fa la societat per fer possible una sanitat pública que preservi i millori la salut, contribueixi a la cohesió social i a l’enfortiment de l’economia.

I en aquest esforç també hi volem ser, amb tot el nostre coneixement i experiència. Però no més herois, sisplau.