Sanitat americana

Un nord-americà és algú que compta. Com nosaltres, però més, molt més. I una part important del seu estrès financer és degut a les factures que paga per la seva cobertura sanitària i la de la seva família. I sovint viu amb l’ai al cor que el dia que caigui malalt de debò s’enfronti a morir-se o arruïnar-se, perquè no estigui tan cobert com es pensava, o aparegui una lletra petita interpretada de la manera més avantatjosa per l’asseguradora o el condemnin a donar voltes per un laberint de gestions i demores.

Tot això amb l’agreujant que els Estats Units són al capdavant de la despesa sanitària per càpita i, en canvi, no són ni de lluny els primers a les llistes mundials d’esperança de vida. Pel mig, és clar, hi ha la fabulosa indústria mèdico-farmacèutica, defensada en nom de la llibertat, que és la paraula fetitxe de la conversa americana: la llibertat de triar el metge que vulguis o d’operar-te quan vulguis sense llistes d’espera... sempre que tinguis prou diners per permetre’t aquestes llibertats, és clar. És la mateixa conversa que converteix la sanitat pública en socialisme, paraula igualment fetitxe però al revés. 

La quantitat d’angoixa, visible o latent, que insufla a la societat aquest sistema sanitari és considerable, i, tot i això, la sanitat no només no va ser decisiva en la recent campanya per les presidencials, sinó que els americans van donar la victòria al candidat que sempre ha estat contra les pàl·lides millores a la protecció sanitària introduïdes per Obama durant el seu mandat. Són votants que diuen aïradament allò tan trampós de “per què hauria de pagar amb els meus impostos els tractaments o les cirurgies d’algú que ha portat mala vida?”