Com si Sant Jordi i la identitat poguessin separar-se
La manera com Catalunya celebra Sant Jordi és tan elegant i tan popular alhora que és impossible no treure’s el barret davant la societat que l’ha creat. Sant Jordi té el punt de civilitat que un voldria per a totes les festes i, si pogués ser, per a cada dia.
Més dotats pel simbolisme conceptual i l’expressió artística que per l’exercici del poder i l’ús de la força convencional (el president de la Generalitat s’estima més passar revista a una formació de gala dels Mossos desarmats), hem convertit un dia feiner en una festa que celebra les lletres i l’amor d’una manera que tothom està convidat abraçar perquè està escrita amb un alfabet de lectura universal.
Aquests, els del llibre i la rosa, també som nosaltres. És bo que ens ho diguem en un moment de la història en què l’autoestima pateix a causa dels errors propis i del relat bel·licós destinat a menystenir tot allò que estimem, començant per la llengua. Per això és d’una gran hipocresia passar-se l’any malparlant de Catalunya, o de l’ensenyament en català o de la senzilla idea de l’existència d’una identitat catalana, però en, canvi, adherir-se a Sant Jordi, com si la festa i la identitat poguessin separar-se, i encara tenir la barra de dir que aquesta sí que és l’autèntica festa de tots els catalans. Un país capaç d’inventar i engrandir una festa així és un país que mereix respecte.
Aquest Sant Jordi en diumenge perdrà aquell punt de màgia popular que té mudar-se i poder fer mitja festa entre setmana, però guanyarà en gentades a tot arreu i tothora. Demà, aquesta idea d’unir roses i llibres tornarà a dir les millors coses d'aquesta societat catalana tan tractada a baqueta.
