El santcrist dels Jurats, un santcrist dels poblers

Que l’Ajuntament i el poble de sa Pobla tinguin, dins la seva col·lecció patrimonial, una talla molt preuada de la imatgeria medieval mallorquina és motiu d’orgull i també –alhora– una responsabilitat. El santcrist dels Jurats és una escultura esvelta envoltada d’un cert magnetisme que no deixa indiferent ningú. Per les seves característiques estètiques, podem situar l’escultura a final del segle XV, abans de les Germanies, perquè us en faceu una idea. El crucifix és més antic que l’actual ermita de Crestatx, o que la torre campanar de la parròquia o de qualsevol altra figura artística de la vila. Estam davant una talla del gòtic tardà, una peça que, per tant, no té preu i no és un santcrist qualsevol.

El santcrist dels Jurats ha presidit la sala capitular o de plens del Consistori pobler des de temps immemorials. El nostre benvolgut vicari Parera ja esmentava a la revista Sa Marjal que l’escultura havia presidit les deliberacions i decisions dels nostres jurats o regidors molt abans que el 1822 s’inaugurés l’actual edifici consistorial. El nostre santcrist, el del poble i els seus Jurats, és el fil vermell conductor més antic que uneix les diverses generacions de poblers dins la nit dels temps. Ens va donar seguretat i companyia dins el marc històric i social de cada època. No cal recordar la funció, elpaper, que ha jugat la religió i la seva simbologia dins la imatgeria col·lectiva popular.

Històricament, els jurats n’han tingut cura: l’han enviat a restaurar quan ha estat necessari, han pagat les factures corresponents, han decidit la seva ubicació, i de tot això gairebé sempre n’ha aixecat acta dins un ple. Fins que la seva funció va deixar de tenir aquell sentit primigeni; aleshores, el deixaren reposar dins les sales del museu de Can Planes i després a la sala del petit Museu de Crestatx.

Quan encara no érem a temps d’immatriculacions eclesiàstiques, el batle Font va encaixar la mà al rector Mulet, amb l’única signatura de la paraula donada, i li va deixar la talla centenària per tal que fos exposada al Museu de Crestatx, entre altres peces de culte. Va deixar clar que era una cessió temporal i que la propietat de la imatge era i és de l’Ajuntament. Alexandre Ballester, cronista ‘immortal’, ens va deixar testimoni escrit de la confiança i de la paraula donada entre un batle i un rector. Fa un any i mig vaig saber que el nostre santcrist, el civil, havia estat traslladat a la sagristia de la parròquia de sa Pobla, sense demanar permís ni parlar-ne amb el batle ni amb els regidors. De llavors ençà, hem treballat per aclarir la situació. El batle Gelabert ha intentat signar un document amb el rector per cedir-ne l’ús a l’església de sa Pobla però que deixi constància –escrit negre sobre blanc– que la Corporació Municipal n’és l’única propietària i responsable. Cal dir que aquests esforços, de moment, no han tingut èxit, sinó que han rebut el silenci com a resposta.

La societat actual, conscient dels canvis socials del darrer segle, demana i exigeix transparència a l’Església com a institució de govern i guia espiritual. El poder i lideratge que ha mantingut sobre les ànimes humanes al llarg de més de dos mil anys ha estat incommensurable. Però els temps han evolucionat i l’escenari ja no és ben bé el mateix. D’aquí a vint o trenta anys no sabem quins ni com seran els representants del poder civil i de l’eclesiàstic. Llavors la pregunta és: què serà del nostre santcrist dels Jurats si no tenim les fites ben clares d’a qui pertany, de qui n’és propietari. Ni l’hermetisme ni la rigidesa no ajuden en aquests casos. Hauríem de poder parlar clarament de les dificultats que guaiten o que ja són aquí. De moment, el santcrist no ha retornat a l’Ajuntament, al poble de sa Pobla. És cert que fins no fa gaire pensàvem i sentíem que poble i església eren el mateixa cosa, ara que hem crescutja sabem que no és així.

Per tot això, i per les actituds que he pogut copsar, vull manifestar fort i clar que pens que no hem de deixar ni cedir l’ús de la talla gòtica del santcrist a ningú. El Consistori, l’Ajuntament i el poble tenen prou capacitat i majoria d’edat per decidir què volen fer d’aquest crucifix tan valuós, sentimentalment i artísticament, una consideració que va més enllà de l’estricte àmbit religiós. No puc negar que –des del meu punt de vista– aquest santcrist dels Jurats engrandeix i ennobleix l’íntim sentiment de la pàtria pobleraque portam a dins els poblers. Per tant, demanam, volem i exigim el retorn del santcrist. Volem la paraula en lloc del silenci i volem que els ocells i els actors de teatre del festival d’Albopàs puguin cantar i ballar a la placeta de l’Església. Necessitam, com l’aire que respiram, aquest Relat (en majúscula, per favor!), la seva èpica. Si no és així... aviat deixarem d’existir.