Que se sàpiguen diversos
Que a les Corts espanyoles es pugui parlar el català amb normalitat –i l’aranès, el basc i el gallec– és una bona notícia. Fins i tot, des d’una perspectiva independentista, crec que cal rebre amb satisfacció que s’hagi aconseguit allò que fins fa quatre dies era autoritàriament rebutjat. És cert que encara cal veure quina repercussió tindrà aquest reconeixement en el conjunt de les relacions entre l’administració espanyola i els ciutadans que tenim aquestes llengües com a pròpies, o en qüestions tan rellevants i encara no resoltes com la de la unitat del català. Però que es reobrin vells debats no resolts i se n’encetin de nous és positiu.
M’adono perfectament que la presència del català i la resta de llengües a les institucions polítiques pot ser interpretada en dues claus contradictòries. Una, com un avenç en el reconeixement de la diversitat cultural de l’Estat per, així, rebaixar les expectatives secessionistes i afavorir la submissió. És a dir, que avali tota aquesta xerrameca de la concordia i el reencuentro. L’altra, com una victòria cap al reconeixement nacional i el dret a l’autodeterminació que hi va associat.
Però, més enllà de les retòriques polítiques que s’emprin per justificar un canvi més forçat que volgut, crec que l’ús habitual de la diversitat de llengües tindrà conseqüències indirectes que afavoriran, per la via dels fets, la comprensió de l’actual diversitat nacional de l’Estat. Un reconeixement que, si s’hagués facilitat des de l’inici de la Transició quan hi havia una més gran disposició al canvi de mentalitat política, hauria estalviat molts conflictes.
A primer cop d’ull, se m’acudeixen cinc bones conseqüències de l’ús de les diverses llengües a les Corts. Una de principal, fer visible i naturalitzar allò que s’ha volgut ocultar i fer excepcional. I fent visible la naturalitat del seu ús, en segon lloc, obligar els espanyols a posar-se davant del mirall d’una realitat que desmentirà la imatge uniforme que s’han fet d’ells mateixos. Tercerament, traslladar el conflicte lingüístic que han fabricat a les nacions amb llengua pròpia a l’espai polític dels qui l’atiaven. Per això hi ha qui hi reacciona amb tanta irritació.
En quart lloc, per bé que és cert que aquest ús institucional a Madrid no resol l’ús de les llengües no castellanes als patis de les escoles, al lleure juvenil o als mitjans de comunicació, en convertir allò que es considerava domèstic i privat en formal i públic, els atorga un estatus que –sobretot entre la població estrangera– en canvia la percepció i els confereix prestigi. I, cinquè, tot i les resistències inicials, les actituds reactives en contra de la diversitat lingüística decauran. Aquella típica reacció del cambrer o del taxista exigint el hábleme en español, que reflectia el que avalaven les institucions públiques, es veurà desacreditada i s’esllanguirà.
Que amb el temps, a causa d’aquest reconeixement formal, s’imposi un relaxament de la reivindicació dels drets nacionals o que, al contrari, es refermin, dependrà de com es gestioni políticament el canvi. Les incògnites són moltes. La més immediata, la de quina serà la composició d’un nou govern a Espanya, que ho podria enviar tot a pastar fang.
Però també hi ha oportunitats que no es poden deixar passar, sobretot si tenim en compte que hi ha un entretant per gestionar fins que no arribin les noves circumstàncies que permetin “tornar-ho a fer”. Treballar per la visibilitat i el prestigi del català i sobretot pel seu ús, particularment ara que al País Valencià i a les Illes Balears s’hi ha desfermat una guerra oberta per fer-lo desaparèixer, és una prioritat que cal defensar per solidaritat però també per a la pròpia supervivència. I si bé cal vincular la llengua a la seva utilitat pràctica –tant per respectar els drets dels consumidors com, entre més, per millorar les oportunitat laborals–, sobretot cal que es vegi com a via per a la connexió afectiva de tothom amb la nació i el compromís amb les seves aspiracions futures.
Al capdavall, si ens creiem que és la llengua qui fa principalment la nació, qui la manté i qui li garanteix el futur, és obvi que la diversitat d’ús de llengües a l’Estat desmunta un dels fonaments sobre els quals fins ara s’havia construït la seva forçada unitat nacional. I quan en marxem, li haurem encomanat allò que més estimem: la llibertat d’acceptar-se a ells mateixos com a diversos.
