Sarabanda d’abril

S’acaba el març i dimarts comença l’abril, el de les aigües mil, que diuen els castellans, tot i que les aigües ja han caigut al març. L’abril és un mes una mica agitat, perquè sol haver-hi la Setmana Santa, amb tot el que això significa de tradicions i de memòria. I per als catalans, els dies de Sant Jordi i de la Moreneta, els patrons. Sant Jordi, amb la seva ebullició comercial i floral, llibres i roses, i la Moreneta, que mossèn Cinto va anomenar rosa d’abril. Aquest any, Setmana Santa ve tard, de manera que els patrons de Catalunya venen de seguida, un cop les celebracions litúrgiques de la Passió de Crist i la seva resurrecció ja hauran passat. Una colla de dies fora del corrent. Com que el temps està tan capgirat com el món sencer, no sabem si plourà o no per Sant Jordi, si la incerta glòria shakespeariana produirà un dia assolellat o bé plujós. Ja va passar fa uns anys, que una pluja violenta va inundar parades i llibres i escriptors i editors. I jo em vaig mullar com un ànec. No en sabem res. Però tant li fa. Que Catalunya tingui un Sant Jordi remullat no ha d’enterbolir per res la festa, perquè la festa es porta a dins. Bé, no creguin que jo sigui un fan de la diada, i menys els últims anys, que s’ha comercialitzat de manera exagerada. Fa mig segle, quan jo tenia trenta anyets, era una festa que podia fer-me il·lusió, però ara ja no. La literatura n’ha desaparegut pràcticament i hem passat als llibres d’autoajuda i a les novel·letes inconsistents.

El món va per camins pedregosos i incerts, és veritat, i no sabem què passarà ni a Ucraïna ni a Gaza, ni a Groenlàndia, no sabem si els folls que governen el món, Trump, Musk, Putin i Netanyahu, entre d'altres, ens portaran a un atzucac sense cap horitzó, no sabem si això que en diuen intel·ligència artificial, la IA, acabarà amb tot plegat. La gent es mor sense parar a Ucraïna i a Gaza, i els polítics diuen que estan en contra de la guerra però no paren d’armar-se, de fabricar armes i de vendre’n. Ara de l’armament se’n diu seguretat. Jo només estic segur d’una cosa: el diner continuarà governant el món quan els folls que ara manen hagin desaparegut per sempre. Perquè en vindran d’altres.

No sé com serà aquesta primavera que tot just hem començat. De fet, si volen que els ho digui, no és pas l’estació de l’any que m’agradi més. Més m’estimo la tardor i l’hivern. La primavera és insegura, és fràgil. A vegades tarda. Altres de seguida s’infla com un maig esplendorós que es podreix sense que te n’adonis. L’abril és d’una fragilitat sorprenent, cosa molt desagradable. Es trenca com un espàrrec de marge, perd ràpidament la florissalla, com les acàcies i les pomeres del poema de Carner. O com els arços del torrent o la murtra, que perd la flor en un sospir. Tot llisca dins l’invisible riu per on van al somrís de Déu les primaveres mortes. En tot allò que en aquest món acaba malament, Carner, que era un bon noi, sap veure-hi la cara bona. Les merles i les cardines que no hauran nascut perquè els seus nius els han desgavellat les urpes de les milanes o els vents arremorats, viuran en aquest somrís de Déu. I de les glans caigudes en camins fressats, esclafades, en naixeran unes alzines més belles que les del món. Cal tenir una ànima molt refinada, esperançada i bondadosa per creure que totes les criatures que es moren indefenses a Gaza i a Ucraïna, totes les criatures que no tindran cap vida humana, encara que sigui en una terra miserable i devastada, totes aquestes criatures que són com glans esclafades, creixeran i tindran una vida plena en aquest somrís de Déu. I és que les criatures es moren, es moren els seus cossos, però les ànimes no es moren. Si Déu existeix, les ànimes que Ell ha creat no es moren mai, viuen en aquest somrís. Totes aquestes coses, tots aquests misteris, ara venen els dies que els hem de meditar. Sobretot el més sorprenent de tots i el més increïble, el de la Resurrecció de Crist. Perquè, com va escriure sant Pau, si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe. Reviurem tot això en aquest abril tan fràgil: els rams del diumenge, el sopar del dijous, la traïció de l’hort de les Oliveres, l’empresonament i el judici, la flagel·lació i la corona d’espines, les mans de Ponç Pilat, les llàgrimes amargues de sant Pere, la pujada al Calvari, la crucifixió, la Magdalena perdonada i el lladre atès, ple d’esperança, els soldats, els daus sobre la túnica inconsútil de Jesús. I Josep d’Arimatea, amb el seu llençol blanc. I Maria i Joan i el sepulcre buit…