Una oportunitat que no es pot deixar passar

Les eleccions dels 23-J han deixat un panorama polític a Espanya que pot trigar setmanes a aclarir-se. Amb una dreta sense possibilitats d'aconseguir la majoria necessària per formar govern, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz tenen l'oportunitat de constituir un pacte que trenqui amb la tendència imperant a Europa darrerament: l'arribada de les forces d'extrema dreta als governs nacionals de la Unió Europea. És una oportunitat que no es pot deixar passar, per la mateixa supervivència d'un projecte europeu que l'extrema dreta vol reduir, quan no eliminar. La UE pot canviar de tendència a partir de les eleccions espanyoles i aturar l'onada reaccionària que es temia per a les europees del 2024.

Sánchez ha estat el president espanyol amb més projecció internacional dels últims anys, ha teixit aliances i complicitats en diverses famílies polítiques europees que han garantit, per exemple, el disseny d'un pla de recuperació i resiliència o l'excepció ibèrica en els preus de l'energia, coses inimaginables en un altre moment. El canvi de govern, especialment amb una potencial entrada de Vox, ha preocupat, i molt, a Brussel·les des de la convocatòria electoral. La repetició electoral sembla un risc injustificable que pot trencar el dic de contenció que s'ha creat contra les forces eurofòbiques.

Una de les primeres conseqüències del resultat de diumenge és que Pedro Sánchez continuarà presidint el Consell Europeu la resta de la presidència espanyola, que finalitza al mes de desembre, independentment de quant s'allarguin les negociacions per a la formació de govern o de si hi ha repetició electoral. Tot i que la tasca de les presidències de torn del Consell es desenvolupa normalment amb antelació i en cooperació amb l'anomenat trio de presidència (en el cas espanyol amb Bèlgica i Hongria) és cert que cada país hi pot deixar la seva empremta personal durant els seus sis mesos. Durant la presentació de les prioritats espanyoles per al semestre, Sánchez va destacar entre altres la transició ecològica i la consolidació del pilar social europeu, amb, per exemple, l'establiment d'uns estàndards mínims i comuns de tributació empresarial a tots els estats membres i la lluita contra l'evasió fiscal de les grans multinacionals. No és difícil imaginar que un canvi de govern a Espanya amb Vox tiraria per terra la feina feta fins ara: només cal recordar que fa dues setmanes es va aprovar al Parlament Europeu, per un marge ínfim, la llei de restauració de la naturalesa, dins del Green Deal europeu, amb el vot en contra dels partits de dretes i d'extrema dreta.

Igualment, la Unió Europea està en un moment de definició del paper que juga al món. Tot i que no sembla que hauria d'haver-hi un canvi important de la posició d'Espanya si hi hagués un canvi de govern, la guerra a Ucraïna per la invasió russa i l'entrada de nous països europeus a l'OTAN ha tensionat els equilibris interns dins de la UE per alguns dels socis europeus de Vox (alguns dels quals no han amagat les seves simpaties pel líder rus). Mantenir un front unitari en aquest tema ha estat una prioritat de les institucions europees des del principi, i un moto que ha repetit el govern espanyol des de l'inici de la presidència de torn del Consell.

Finalment, cal assenyalar que la patacada de Vox debilita Manfred Weber, el líder dels populars europeus, que volia impulsar la convergència amb els partits ultraconservadors com els de Meloni, Orbán i Abascal de cara a les pròximes eleccions europees el 2024. Aquesta convergència hauria arrossegat els conservadors europeus a posicions més reaccionàries i hauria arrasat amb la tradicional política de grans pactes que impera a Brussel·les.

El 23-J ha obert la porta a un canvi de rumb a la Unió Europea que fins ara semblava impossible. S'havia instal·lat una certa acceptació d'inevitabilitat de l'arribada de les forces reaccionàries als governs de la Unió amb unes conseqüències preocupants per als diferents països, però també per a la UE com a projecte polític. L'obsessió d'Abascal amb l'Agenda 2030 i la constant referència a la defensa de les nacions sobiranes, en contraposició, en la seva opinió, amb el que representa la UE, van en contra dels principals fonaments del projecte europeu. Obrir la possibilitat que les forces reaccionàries governin en un nou estat membre, a través de la repetició electoral, seria indesitjable i un escenari a evitar.