Usar les institucions europees per fer política nacional
Aquesta setmana hem viscut el darrer intent del Partit Popular espanyol i els seus socis d'extrema dreta de fer servir les institucions europees per fer oposició política nacional. Durant la sessió plenària del Parlament Europeu a Estrasburg, el PPE va aconseguir incloure amb l'ajuda del grup liberal i l'extrema dreta un debat sobre la llei d'amnistia, l'estat de dret a Espanya i el que anomenen "l'amenaça a l'estat de dret a conseqüència de l'acord governamental a Espanya" (títol exacte del debat parlamentari). El debat era una nova temptativa d'atorgar una dimensió europea a un debat que podria, a futur, tenir rellevància europea, però que ara mateix sembla només convocat per desgastar el govern de Sánchez, el mateix dia que es reunia per primera vegada el nou equip de govern en consell de ministres. En el debat, que va ser molt crispat, la meitat dels eurodiputats que hi van participar eren espanyols, i fins i tot molts d'altres països van intervenir en castellà, amb més o menys èxit. Només amb això ja podem veure la dimensió europea de tot plegat: era un debat enfocat a l'audiència espanyola.
Lamentablement, aquesta no ha estat ni serà la darrera vegada que l'oposició nacional d'un país fa servir les institucions europees per fer política nacional. És molt més habitual del que seria desitjable que les institucions europees es converteixin en camp de batalla de debats polítics nacionals que tenen poca o cap rellevància europea. Semblaria un impuls incontrolable que faria oblidar alguns polítics europeus quines són les seves obligacions i en quin àmbit competencial treballen.
Desgraciadament, introduir temes esbiaixats en els debats al ple del PE no és l'única forma que tenen els eurodiputats i eurodiputades de fer política nacional des de Brussel·les. Dins del mateix Parlament Europeu hi ha altres espais on es disputen els seus greuges nacionals. Un dels més evidents és la utilització del Comitè de Peticions. Els tractats i la Carta de Drets Fonamentals de la UE confereixen a tota la ciutadania i persones residents a la Unió Europea el dret a presentar una petició, individualment o amb altres, sobre qualsevol assumpte que abasti als àmbits d'activitat de la Unió Europea i els afecti directament. El Comitè de Peticions és l'encarregat d'estudiar i fer el seguiment d'aquestes peticions i, per tant, hauria d'actuar com a pont entre la ciutadania europea i les institucions de la UE. Lamentablement, no és això el que passa sovint. A Brussel·les arriben peticions que poc o res tenen a veure amb els àmbits d'actuació de la UE i serveixen perquè els diputats del país en qüestió facin servir el debat dins del PE per donar legitimitat o treure'n a la petició. Si la petició en qüestió prospera o no és poc rellevant. És massa habitual que a la sala del Comitè de Peticions ens trobin diputats d'un mateix país a favor o en contra d’una petició en un debat molt poc constructiu i que s'allunya del tot de la voluntat que hi havia darrere la creació d'aquest comitè. Com a exemple d'aquesta utilització partidista d'aquest mecanisme de participació ciutadana, al mes de setembre es va debatre la reducció de penes arran de l'aprovació de la llei del només sí és sí. La petició l'havia presentat l'associació ANAVID (Associació Nacional d'Ajuda a Víctimes de Violència Domèstica) patrocinada, ells mateixos en van fer bandera, per Vox. El debat en comissió, que no podia resultar en res concret per l’àmbit d’actuació que té Peticions, va ser una seqüència de retrets entre representants del PSOE, el PP i Vox.
Les persones que participen del debat europeu, i més encara les que tenen capacitat de decisió, han de donar a la Unió Europea, les seves institucions i polítiques el respecte que es mereixen. És trist comprovar com hi ha qui vol fer-ne un ús partidista, sense entendre que les institucions no pertanyen ni a uns ni als altres sinó a tota la ciutadania europea. Quan es dediquen hores de treball, recursos humans i materials a debats nacionals en seu europea, s'estan traient hores de treball, recursos humans i materials a debats europeus que no estan tenint lloc en les seus parlamentàries nacionals. Seria més honest per a tothom que qui vulgui fer política nacional es quedi al seu país i deixi les institucions internacionals per als que són veritables defensors de les institucions supranacionals. No es pot dir que un és europeista si vol fer ús de les institucions europees amb una finalitat que no és la seva, tot de la mà del poc coneixement del paper de les institucions europees i l'abast de les seves decisions que té gran part de la ciutadania. És enganyós i ens mereixem més.
