Sareb, empresa pública
Va ser la fórmula creativa per tallar la gangrena que patien les entitats financeres quan va esclatar la bombolla immobiliària. En van dir el banc dolent. Però no és un banc. És la immobiliària més gran d’Espanya, que porta gairebé deu anys traient-se de sobre pisos, terrenys o hipoteques de promocions a mig fer.
La idea era senzilla. Treure del balanç dels bancs tots els immobles embargats i pels quals havien atorgat crèdits que ja no es podien cobrar. Si no s’hagués fet, el sistema financer espanyol hauria col·lapsat. Se’ns va dir que no només no ens costaria ni un euro, sinó que, a més, hi guanyaríem diners. Perquè el mercat immobiliari es recuperaria i tots aquells projectes s’acabarien venent per un import superior. Es tractava de guanyar temps i aportar finançament. Esclar, finançament públic que va anar als bancs per sanejar els seus balanços.
Van passant els anys i la Sareb ha fet el que ha pogut. Ha venut bona part de les existències, però encara queda molt per vendre. El problema és que s’ha venut amb pèrdues i no amb guanys, com ens van dir. La Sareb té un patrimoni net negatiu de més de 10.000 milions d’euros. Una empresa privada estaria en fallida. Però aquesta empresa no pot caure. L’Estat, a través del FROB, en té poc més d’un 46%. Ara ha proposat a les entitats financeres que controlen la resta comprar-ne al voltant d’un 5% addicional a canvi d’un euro. Objectiu: traspassar uns 500 milions de pèrdues als bancs (5% del patrimoni net) ara que la majoria d’entitats estan guanyant diners. Segon objectiu: assolir la majoria per poder decidir plenament sobre la resta de pisos, terrenys i promocions a mig fer.
Si s’acaba fent, què farà el govern espanyol amb tots aquests immobles? Hi ha moltes possibilitats. Des d’habitatge social fins a fer servir aquesta immensa oferta per refredar el mercat immobiliari, que sembla que s’està disparant. No ho sabem del cert. El que sí que sabem és que, al final, els contribuents ens vam menjar bona part de la borratxera immobiliària. I ni és just ni és acceptable. Ja ho diuen els britànics: too big to fail.
