Sassoli, mort d'un europeu

Vaig saber de l'existència d'un polític italià anomenat David Maria Sassoli quan va arribar a la presidència del Parlament Europeu, fa més o menys un any i mig. Suposo que això és el que ens va passar a molts ciutadans de la Unió Europea tret dels italians, ja que Sassoli era una persona popular entre els seus compatriotes: no tan sols per haver estat un presentador de referència dels telenotícies de la RAI, sinó també pel seu estil, per la seva manera de fer, com a periodista i com a polític: una persona culta, que s'expressava amb bon to, elegant però no creguda ni pretensiosa. Amb aquestes qualitats, destacava enmig del batibull sovint delirant de la vida pública italiana –tan semblant al de la nostra, d'altra banda– per motius obvis.

També va destacar només d'arribar a la cambra d'Estrasburg, ni que fos pel contrast amb les maneres i el discurs del seu predecessor, el també italià Antonio Tajani, amb qui formava una espècie d'anvers i revers: procedent de la mala dreta del seu país, Tajani personifica com pocs la política italiana més reaccionària i grollera. I aviat vam saber d'ell per la seva implicació amb la política catalana: Sassoli no va cedir a les pressions ni es va deixar embolicar per les maniobres del nacionalisme espanyol d'estat, i la seva fermesa va fer que s'apliqués l'anomenada “doctrina Junqueras”, és a dir, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que va avalar els drets polítics de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, i del mateix Oriol Junqueras, com a eurodiputats electes. Junqueras no va poder accedir al seu escó perquè no se li va permetre sortir de la presó (en un dels molts abusos contra les lleis europees que la justícia espanyola ha perpetrat en la repressió judicial de l'independentisme). Però Ponsatí, Puigdemont i Junqueras han pogut ocupar els seus llocs al Parlament d'Estrasburg gràcies a la fermesa i la claredat d'idees de Sassoli, com els mateixos Puigdemont i Comín han recordat en els seus tuits de condol. A Sassoli li va tocar barallar-se, com a president de l'Eurocambra, amb el covid-19 (quasi com una broma macabra, la seva mort prematura s'ha degut a complicacions d'una malaltia respiratòria), i també va mostrar la seva preocupació per les pandèmies de la pobresa (començant per la pobresa dins els mateixos països europeus) i per les conseqüències, presents i a mitjà termini, del canvi climàtic.

Cristià d'esquerres, l'Europa en què creia David Sassoli volia assemblar-se tant com fos possible a la somiada per alguns fundadors de l'europeisme com Stefan Zweig i Romain Rolland, o per europeistes actuals com Claudio Magris o George Steiner. La seva presència –massa breu– a la primera línia de la política europea ens ha de recordar que aquesta Europa de les persones i dels pobles, l'Europa no mesquina, ni xenòfoba, ni covarda, ni limitada per nacionalismes d'òpera bufa, ni violentada per l'extrema dreta, ni venuda als interessos de corporacions i de sàtrapes, encara es pot fer i encara és possible.