Saturació, també, de precarietat laboral
Analista sociolaboralNo és exagerat afirmar que en els tres mesos de major activitat econòmica a les Illes Balears, a més de patir una saturació turística insuportable, n’hem patida una de precarietat laboral sense precedents. Per què dic això? Doncs perquè les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2016 ho corroboren.
L’EPA és, sens dubte, la font de dades més important per analitzar la situació laboral. Però amb aquesta estadística (com amb totes) cal anar amb compte, perquè pot provocar malentesos. Amb rigor s’escau advertir (i no es fa a bastament) que fer l'EPA, per tractar-se d'un seguit de dades que intenten sintetitzar una enorme quantitat de variables, obliga a utilitzar una metodologia que sovint distorsiona el coneixement real i polièdric del món laboral.
Als efectes de l’EPA, l'INE aplica des de fa temps, entre d’altres, els següents criteris: a) Les persones ocupades són aquelles que han treballat de forma remunerada un mínim d'una hora durant la setmana anterior a la realització de l'enquesta. b) Les que han efectuat una activitat específica de cerca d'ocupació durant els 15 dies anteriors a l'enquesta són les persones que formen part de la població activa. c) Les que no estan incloses en cap dels dos grups anteriors són persones inactives. És a dir, la persona que ha treballat poques hores en una activitat precària no és una persona aturada, és una persona ocupada. Qui no ha fet una acció específica de cerca (enviar currículums, participar en un curs de formació...) no és una persona aturada, és una persona inactiva. S’ha d’observar, doncs, que el criteri estadístic de l'ocupació és prou lapse i, diguem-ho així, generós. Per contra, el criteri per poder ser considerat una persona aturada és bastant restrictiu i rigorós. Val a dir que moltes persones en atur de llarga o molt llarga durada deixen de cercar ocupació activament, es desanimen i passen a ser comptabilitzades com a inactives; i que força persones amb la consideració estadística d'ocupades són veritablement subocupades o, directament, treballadors pobres.
En alguns països, les autoritats estadístiques ofereixen diferents indicadors de la situació de l'ocupació que permeten un coneixement del tarannà dels seus mercats laborals major i més exacte. Per exemple, als EUA es publiquen fins a quatre indicadors, dels quals, per raons d'espai, em referiré als dos més importants: En primer lloc, la taxa de desocupació, és a dir, el percentatge de la força de treball total que està aturada però que busca activament ocupació. I en segon lloc, l'indicador “d'atur real” o “d’ocupació insuficientment retribuïda”, que suma el percentatge de persones inactives que no han cercat activament ocupació però que desitgen trobar-ne; la gent que té ocupacions marginals, de molt poques hores; i totes aquelles persones que tenen una ocupació a temps parcial no volgut (que voldrien treballar a temps complet, però no en troben). Normalment, el segon dels indicadors doblega el primer.
Si disposàssim d'uns indicadors similars als dels EUA (cosa gens desgavellada si prenem en consideració que el mercat laboral illenc té cada vegada més estàndards de precarietat dels EUA i menys estàndards de flexiseguretat de la UE preaustericidi), a les Illes Balears segurament ens fixaríem menys que, en el tercer trimestre, les estimacions de l’EPA són d'una taxa d'atur del 10,6% (un -3,28% que l'any anterior) i la xifra de població aturada, de 67.900 persones (amb un descens interanual del 24%). De ben segur, focalitzaríem l'atenció en ‘l'atur real o l’ocupació insuficientment retribuïda’. És a dir, es posaria en relleu el percentatge molt elevat de les 66.300 persones amb ocupacions parcials que desitgen, i necessiten, tenir una ocupació a jornada completa; el pràcticament inamovible percentatge (31,3%) de persones assalariades temporalment amb contractes de durada cada vegada més curta; l'elevadíssim percentatge dels 70.900 "empresaris sense assalariats o treballadors independents", que, veritablement, són autònoms forçats a autoprecaritzar les seves vides; i la gent que, a tall d'exemple, ha sofert l'extrema precarietat treballant en els ‘handlings’ aeroportuaris i els que han fet la temporada a Eivissa, malvivint en pisos pasteres i en campaments il·legals.
Podem concloure amb una doble pregunta clau: sense modificar l’actual patró de creixement, podem esperar altra cosa que saturació turística i, sense derogar la reforma laboral de 2012, que augmenti la saturació de precarietat laboral?
