L’Scrabble, un arbre de paraules
“L’Alfavit era un antic joc rus d’atzar i habilitat basat a enredar i desenredar les lletres de l’alfabet. L’Alfavit havia estat molt de moda a Estòcia i a Canàdia cap al 1790. Renovat a començament de segle pels Madhatters (com es coneixia altre temps els habitants de Nova Amsterdam), assolí, després d’una etapa de decadència, un nou impuls devers el 1860 i, un segle més tard, diuen que torna a estar de moda sota el nou nom de Scrabble. Algun home enginyós el degué reinventar, sense haver tengut coneixement de la seva forma o de les seves formes originals”.
Així explica la història Vladimir Nabókov a 'Ada o l’ardor'. Ja és curiós que el joc l’inventassin els russos i que, tanmateix, avui el coneguem amb el nom de Scrabble, patentat per un americà, Alfred Mosher Butts, el 1938. Avui, aquest joc es ven a més de 120 estats i n’hi ha versions en més de 30 llengües diferents.
Per als llecs en la matèria, dues pinzellades: l’objectiu del joc és acumular la màxima puntuació possible formant paraules en una graella de 15x15 caselles, algunes de les quals bonificades, fent servir fitxes individuals que s’agafen aleatòriament d’un saquet. El coneixement lingüístic, la capacitat estratègica i la sort són els tres factors que determinen el desenllaç de les partides.
El primer adaptador de l’Scrabble al català va ser l’escriptor i verbívor Avel·lí Artís Gener, Tísner, tot manipulant un tauler anglès a l’inici de la dècada dels setanta. Però no va ser fins al 1990 que va néixer la versió catalana d’aquest joc, que va ser possible gràcies a l’audàcia i l’enginy d’Oriol Comas i de Lluís de Yzaguirre.
El mateix Tísner, acompanyat de Màrius Serra, va ser a Mallorca aquells primers anys noranta per dirigir una partida amb joves de l’illa en una cèlebre trobada a Artà.
Hem començat parlant del 1790 i acabam al 2018. Novembre. Concretament, 17 i 18. I Manacor, que serà la seu de la vuitena edició del Campionat Mundial de Scrabble. Només hi ha en el món quatre mundials de Scrabble: l’anglès, el francès, l’espanyol i el nostre, el català.
D’un temps ençà, la febre escrablaire s’ha escampat per Mallorca, amb clubs a Manacor i a Palma, i és sota l’empara del Club Scrabble Manacor, amb més de cinquanta jugadors en actiu, i amb la coorganització de l’Associació de Jugadors de Scrabble en Català (AJUSC) i la Direcció General de Política Lingüística, i el suport valuós de l’Ajuntament de Manacor, que tendrà lloc el campionat.
Demà (avui per a l’amable lector) seran a Manacor els tres únics campions del món que hi ha hagut en les set edicions anteriors: Marc Vigo (campió de les tres darreres), Joan Ramon Manchado i Miquel Sesé. Històrics com Lluís de Yzaguirre, Anna Genís, Ernest Teniente; mediàtics com Màrius Serra; talents més recents com Carles Cassanyes i Octavian Mocanu miraran de disputar-los també el tron, amb el permís de la fulgurant tropa mallorquina, que jugarà les seves bases amb perícia.
Els jugadors de Scrabble, entre els quals em compt, tornam boiets per les paraules. Les lletres ens ballen àgils dins el cap. Anagramam mots a cada conversa, i amb el joc en coneixem i en descobrim de noves. Aprenem totes les possibilitats flexives de la llengua, ampliam el nostre vocabulari, feim créixer el nostre món interior. Per això pren més valor encara el sentit de l’oportunitat del professor Joan Melià en dur-lo als instituts aquells llunyans anys 90.
I a més, ens entusiasmam amb la conversa amb l’adversari, amb la coneixença, amb la proximitat. És per a nosaltres, també, una forma de socialització.
Tenim un diccionari on-line, un verificador basat en les entrades, totes, del DIEC2, que certifica si la paraula proposada damunt el tauler “és bona” o no. Els jugadors manacorins hem fet compendi d’un bon grapat que sabem que no són bones, tot i sentir-les com a genuïnes i catalaníssimes: goix (gras), vieta (cadena d’or prima que es du penjada pel coll), llavorim (llavoradures), camiona (autocar)... Però ens apassionam davant cada nova troballa: av (cinquè més de l’any religiós jueu), nyèbit (noi que va perdut pels carrers), hàl·lux (dit gros del peu), querar-se (corcar-se), enraiar (agrupar fustes formant un rai)... i així fins a quelcom semblant a l’infinit.
Molts ens diuen friquis. Un friqui és un 'freak'. I un 'freak' és una persona rara, estranya. Una llàstima que encara per a tanta de gent l’entusiasme sigui una raresa. Si heu quedat endarrer del perquè de tanta passió, podeu venir demà (avui dissabte per a vosaltres) o diumenge a la seu d’Estel de Llevant a Manacor i comprendreu de quina terra treu llecor el nostre arbre de paraules.
