Aquesta legislatura, sí
Al debat electoral de TV3 vam entendre que ja deu estar resolt el conflicte de Catalunya amb Espanya i el model d'estat que es vol d'ara endavant, perquè la discussió sobre aquest assumpte en particular va ser nul·la. Amb prou feines es va fer referència als presos polítics, als exiliats i al 155: els candidats dels dos partits que han format govern durant la darrera legislatura, Laura Borràs i Pere Aragonès, van preferir criticar-se entre ells, o criticar Salvador Illa del PSC, per la gestió de la pandèmia i de la crisi. La CUP també ja ha deixat clar que situa la convocatòria d'un referèndum d'aquí deu anys, o quan vagi bé, de manera que la candidata Dolors Sabater es va dedicar a intentar ubicar-se, sense èxit, enmig del xafarranxo. Per als indepes que tenen pressa, tot indica que aquesta sí que serà la legislatura que culminarà el mandat de l'1-O.
Va ser igualment vibrant la discussió sobre cultura, un àmbit sobre el qual no es va sentir ni una sola proposta a pesar d'haver estat en boca de tots els polítics durant tot el temps que duim de pandèmia: els agrada fer-ne elogis, de la cultura, i retratar-s'hi en belles estampes, però res més. Poc importa que la cultura, a més d'una cosa etèria, sigui també un sector econòmic que representa, a l'estat espanyol, un 3,5% del PIB. Ens podem acomiadar novament, per tant, de veure la cultura al centre de les polítiques de govern com sí que l'hi veiem en països europeus grans com França i Alemanya, i en d'altres de petits com Dinamarca, amb els quals Catalunya podria establir comparacions interessants.
El mateix podem dir del debat sobre el canvi climàtic i la transició energètica, al capdavant de les prioritats de totes les agendes excepte de la catalana. També serà aquesta la legislatura en què aturarem el feixisme, vistes les reaccions que va suscitar la presència del candidat de Vox, un pobre home que no sap —com va quedar palès en una entrevista amb Lídia Heredia— ni quin pressupost té la Generalitat i que no tenia res a dir, tret de presentar-se com a víctima i repartir a tort i a dret insults i amenaces poc velades. Se'n va sortir millor del que es mereixia perquè només el van rebatre PP i Ciutadans, mentre tots els altres, inclosa Jéssica Albiach d'En Comú Podem, deixaven perdre una altra ocasió de desmuntar l'extrema dreta. El més divertit va ser sentir com Carrizosa, de Ciutadans, i Fernández, del PP, li retreien a Garriga, de Vox, que caigués en el populisme i la demagògia, ells que en són els mestres. Em complau que el meu bon amic Alejandro Fernández aconseguís seduir alguns d'aquests analistes d'un progressisme tan evolucionat que ja aplaudeix el PP i tot: en realitat, és en el PP que comença (i acaba) tot allò que representen Vox i Ciutadans.
L'absència d'Arrimadas, la desintegració de Rivera i les hores baixes del PP amb el cas Bárcenas han contribuït a disminuir la crispació d'aquesta campanya, això és cert. Finalment, Illa va ser tan insuls com sempre, però no va haver de fer res per ser el protagonista (no dic el guanyador), perquè tots el cercaven. Ens espera una legislatura apassionant.