Llarena i els altres
Mentre es fan càlculs i recàlculs d'anys de pena per a cadascun dels condemnats pel Procés, hi ha una qüestió principal que no s'hauria de perdre de vista, i és que la causa de l'estat espanyol contra l'independentisme català ha quedat desmuntada i en evidència. L'intent d'identificar una ideologia democràtica amb un comportament criminal queda, avui dia, com un conte xerec que ja només es creuen els qui se'l volen creure, però no té gens de recorregut ni cap validesa com a argument en el debat públic. Es va presentar l'independentisme català com una excrescència nazi, com un intent de construir un règim totalitari basat en la por i la delació, com un cas d'alienació col·lectiva (aconseguida a través de suposats instruments com l'escola i la televisió públiques), i fins i tot com una malaltia mental a frec de la psicopatia. Fa uns dies vaig sentir per la ràdio un tertulià espanyolista que deia que l'independentisme estava molt allunyat de qualsevol cosa semblant a la racionalitat. Això pot ser cert, però l'estrèpit, les sobreactuacions, els crits, els insults i les amenaces que acompanyen el patriotisme espanyol i la defensa de la unitat d'Espanya no són precisament cap mostra de mentalitat cartesiana. Hi ha tot un estol d'opinadors que en els darrers anys s'han permès insultar a tort i a dret la ciutadania catalana i les seves institucions (molts d'ells, presumptes intel·lectuals amb renom, prestigi, pompa i circumstància) que avui haurien de ser conscients d'haver-se cobert d'una substància molt semblant a la indignitat i la insolvència.
El mateix li passa al jutge Llarena, que ara s'ha de veure refent les seves ja còmiques euroordres, amb les quals ha fet el ridícul a Alemanya, a Bèlgica, a Itàlia i a Dinamarca, però això sí, l'ha fet sempre en espanyol. Amb ell fa també el paperot tota l'alta magistratura que s'ha ocupat del Procés a partir d'una justícia entesa com a eina de càstig i venjança. Des de la jutge Lamela, que va enviar a presó preventiva Jordi Sànchez i Jordi Cuixart després d'una detenció completament arbitrària, i aquell fiscal general Maza amb el seu primer informe intitulat Más dura será la caída, fins al jutge Marchena i els fiscals que van oficiar el judici al Suprem, amb una desfilada de falsos testimonis que van anar des de l'expresident del govern Rajoy i un munt de càrrecs del seu executiu fins a una corrua d'agents de policia que van anar allà a recitar un discurset tan après de memòria que la fiscal Consuelo Madrigal l'anava dient per endavant, com si fos l'apuntadora.
Tot això, lògicament, podria ser de gran interès i utilitat per a l'independentisme, si l'independentisme no estigués ocupat esbatussant-se: en aquests moments, per quina és l'estratègia de defensa que s'ha de seguir davant de l'entrada en vigor del nou Codi Penal, si la de Junts o la d'Esquerra. D'aquí no en sortim. El que va ser un moviment que aspirava a la creació d'una República fonamentada en la radicalitat democràtica ha quedat reduït a aquesta caricatura, i sembla que en té per estona.
