EscriptorSom massa joves per estar tan tristos. No ho dic jo, sinó que ho repeteix Júpiter, la cantant superbament interpretada per Apol·lònia Bauçà al darrer capítol de la primera temporada de Mai neva a ciutat, a IB3. Sé que vaig enrere, i és que tot just m’estic posant al dia de la tercera temporada de la sèrie aquests mateixos dies. I no és res nou, aquesta idea, però pens que sí que és ben vigent: què ens passa, als joves, que estam tan tristos?
Ho tenim tot: un accés al coneixement que no té precedents a la història, formació per regalar, una família, en els millors casos, amistats i relacions hiperconnectades a través de les xarxes socials i un horitzó laboral que ens diu: "Ep, tu, mil·lennista, aixeca’t i emprèn". Ens han dit que si estudiàvem ens anirien bé les coses, que si fèiem feina podríem pagar el lloguer o fins i tot una hipoteca, que en voler podríem tenir fills. I no és vera. Arribam al llindar dels trenta i no és vera. Som precaris, vivim amb angoixa, no tenim els cossos que voldríem, col·leccionam títols universitaris com un dia vàrem col·leccionar tazos i sorpreses dels ous Kinder i cada vegada ens costa més pensar en un lloc en concret i dir-ne "casa" sense dubtar una mica. I els fills, amb qui se suposa que els hem de tenir, enmig d’aquest festival del campi-qui-pugui i del ja-ho-trobarem, quan les dinàmiques del capitalisme emocional ens han envaït les relacions més íntimes? "He invertit molt de temps en aquesta història", sentim a dir. "Crec que aquesta persona m’aporta molt". O, fins i tot: "Vull apostar per aquesta relació". I, entre metàfora i metàfora, l’amor es redueix a una opa. Hostil, quan no va gaire bé. Ens han colonitzat el llenguatge.
Al novè capítol d’aquesta tercera temporada de Mai neva…, la padrina de na Neus li diu que "Això de no sentir-se realitzat ho vàreu inventar la teva generació i un poc la de ta mare. Jo he viscut tota la meva vida sense pensar si hi estava o no". Ella ronda, és clar, els setanta anys; ha viscut una postguerra. "Jo, tot això d’aquesta moda de l’ansietat…", continua, i ho resol amb un "Respires malament? Et mareges? Prens una valeriana i et colgues una estona".
I jo no sé si aquest personatge hilarant i alhora entranyable interpretat per Aina Frau té raó o no. El que sé és que fa mesos, anys, potser, que visc amb angoixa i que no en som un cas aïllat. En parl amb les meves amistats i som un exèrcit tots aquells a qui ens costa aixecar-nos alguns dies, i que, tot i poder viure de les nostres passions, els més afortunats, hi ha vegades que la feina (que les feines!) ens superen. Tenim aquella por de no ser-hi, de no arribar. Aquell neguit de no fer a bastament. Aquella obsessió per la productivitat i per una perfecció que només hem intuït als mons coloristes de Doraemon, de Sakura i de La marinera Lluna.
Som massa joves per estar tan tristos, però el gat còsmic ja no hi és i no hi ha ningú que es tregui invents i solucions de la butxaca. Potser ens fugirà amb l’edat?