El secret de la felicitat segons Orin O’Brien

Orin O’Brien.
2 min

Heu de conèixer l’Orin O’Brien. La descobrireu a Netflix, en un documental preciós de només trenta-cinc minuts que us robarà el cor. No us perdeu The only girl in the orchestra (La única mujer de la orquesta). L’any 1966 va ser la primera música contractada a temps complet per la filharmònica de Nova York. Leonard Bernstein, el director, va dir d’ella: “Adoro l’Orin perquè irradia llum a la nostra orquestra. La seva implicació musical és absoluta. I cada vegada que miro cap a ella, i inevitablement me la trobo mirant-me fixament, m’admira la seva concentració. Com s’ho fa? ¿Té memoritzada cada nota de cada part de contrabaix de cada obra? Resulta tan impossible com qualsevol altre miracle”. Però no tot van ser afalacs a la seva trajectòria. En el documental, dirigit per la seva neboda Molly O’Brien, podem veure com recupera alguns retalls de premsa que es van fer ressò de la seva contractació: “La senyoreta O’Brien té tantes corbes com el seu contrabaix”, “A les gires, els homes l'hi compensen barallant-se per portar-li l’equipatge i guardar-li un seient al seu costat”. O’Brien, horroritzada per uns comentaris que havia oblidat, nega que això fos veritat. Quan Zubin Mehta era el director de la filharmònica de Los Angeles va fer referència al fitxatge d'O’Brien dient que en una orquestra no hi havia lloc per a les dones. “Si és atractiva, no puc actuar amb ella. Si no ho és, tampoc”. Mehta afegia: “El seu recorregut en l’orquestra no és tan llarg com el d’un home. No són tan bones als seixanta com ho és l’home a la mateixa edat”.

En el documental, cadascuna de les frases de Mehta queda en el més absolut ridícul, davant l’admiració que li professen col·legues i alumnes. O’Brien va carregar amunt i avall el seu contrabaix fins als vuitanta-set anys. The only girl in the orchestra recull una etapa de trasbals per a la protagonista. Es jubila de la filharmònica i marxa del seu pis de Nova York, on ha viscut cinquanta-un anys. La mudança l’obliga a desfer-se d’alguns dels seus contrabaixos més estimats. El documental no és només un apunt biogràfic d’una pionera. És una reflexió de vida de qui l’ha volgut viure plenament conscient dels seus privilegis però també dels obstacles i les dificultats. És una oda a l’esforç i la voluntat de perfecció com a actitud professional.

És molt simptomàtic que O’Brien triés el contrabaix com a instrument i respon a la seva necessitat de no assumir el rol protagonista. Ella no vol ser mai el centre d’atenció i alliçona els seus alumnes sobre la importància de tenir-ho en compte: “Sou un suport per a la resta. Sou la base que sosté els altres, que s’enfonsen si no sou sòlids”. Només per la seva neboda, O’Brien assumeix l’atenció de les càmeres del documental. I més enllà de la sort de poder observar un món desconegut per la majoria de nosaltres, els espectadors rebem una lliçó de vida magnífica encara que no sapiguem un borrall de música: la felicitat només l’assolim quan estimem el que fem.

stats