Secrets i colonoscòpies

Els espies, com les colonoscòpies, de vegades són un mal necessari. Per raons també semblants, no són assumptes per anar mostrant per aquí i per allà, sinó que més aviat demanen discreció. Una condició que no ha estat gaire present en tot aquest assumpte del Pegasus i les intervencions de comunicacions –pròpies i alienes– per part del govern de l’Estat. I és que molt lligat a la figura de l’espia hi tenim també la condició de secret.

El secret és inherent a l’ésser humà. Tots tenim secrets, coses que sabem i que no volem contar a ningú. El secret suscita, a més, una certa fascinació al qui no el coneix, però sap de la seva existència. Conèixer algú amb un passat fosc pot despertar la imaginació de més d’un, tot i que també pot provocar algun malson. Aquesta fascinació sovint és emprada com a manera de reivindicar un posicionament o un estat de privilegi. Poques frases suposen una pertorbació similar a la que proclama qui afirma conèixer certa informació sobre un assumpte per afegir, tot seguit, que no pot revelar-la. I és que, al cap i a la fi, si una cosa combina a la perfecció amb els secrets és la fanfarroneria.

Això darrer és així ja que l’efecte pertorbador del secret es produeix des del moment que afirmam la seva existència, encara que tot plegat sigui un bluf, un simple engany. Mentre no es descobreixi la veritat, l’efecte del secret es mantendrà com en una espècie de màgia, fruit del gran poder que sovint tenen les paraules sobre la gent.

En un vessant més perillós, el secret –real o no– pot ser també una arma i emprar-se com a amenaça. Saber els secrets dels altres crea una relació de poder molt forta. El coneixement  per un tercer d’allò més íntim nostre ens ferma i intimida. Treure els pedaços bruts sempre és humiliant, però sovint no tant com viure sota el jou de saber que algú coneix coses de la nostra vida que ningú hauria de saber.

Però més enllà de destapar les nostres misèries, el secret té un altre efecte important, que és el de separar i crear divisió entre les persones. La gent que té coneixement del secret, que coneix allò que s’amaga, té un avantatge sobre els altres, se sent poderosa per això i acaba formant part d’un grup privilegiat. El poder, sigui polític, religiós o d’un altre tipus, es manté i consolida a partir del secret, d’allò que només coneix l’elit.

Aquesta superioritat, sobretot en l’àmbit polític, acaba derivant en el paternalisme. Massa vegades es justifiquen els secrets oficials i les mentides per una suposada protecció de la gent. La creença que el gruix de la població, de la qual formam part vostè i jo, està format per un conjunt d’individus immadurs o mig idiotes, incapaços de poder assumir determinats fets sense derivar en la histèria col·lectiva, és un dels pilars del secretisme dels estats. Però un secret que es manté fins i tot quan ja han passat els anys segurament cerca més garantir la impunitat d’abusos i malifetes que la tranquil·litat de la gent honrada. I és que també als secrets oficials es pot aplicar el criteri que aplicaríem a les colonoscòpies: que n’hi hagi els justs i que durin el mínim imprescindible. 

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració