Segle XXII
El que més m’ha impactat de llegir Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars (H&O Editorial), de Laura Llevadot, no ha estat el seu encertat i terrorífic diagnòstic sobre com el realisme capitalista ha segrestat i capolat el nostre sistema límbic a força de generar en nosaltres un estat perpetu de frustració i buidor existencial provocat per una maquinària perversa que ens genera constantment desitjos que, tanmateix, mai no podrem assolir perquè, ah, ets pobre i la felicitat que persegueixes no existeix, et fots! Sinó una qüestió que surt com de passada, però que em va provocar certa commoció: veure escrita l’expressió “segle XXII”.
Llevadot en parla precisament per assenyalar, de nou, com el turbocapitalisme ha limitat de tal manera la nostra imaginació que som incapaços de projectar a un termini relativament llarg, fins al punt que ni tan sols les ficcions especulatives del tipus Black Mirror semblen gaire allunyades del que ja hi ha. També és cert que la mateixa autora remarca que no va ser fins entrats els anys 30 del segle XX que va començar a escampar-se l’optimisme pel XXI i les millores en la vida que suposarien els seus avenços tecnològics, però és que a l’expressió “segle XXII” no hi ressona res ni remotament semblant a l’optimisme sinó que més aviat sona carregada d’una negror viscosa i amenaçant.
És possible que això es degui a una qüestió òbvia: cap de les persones que ara mateix es troba en edat d’especular seriosament com podria ser el segle XXII té gaires possibilitats d’arribar-hi amb vida. Però és possible que la raó per la qual no parlam gaire del segle XXII és que tots, d’una manera més o menys inconscient, hem assumit que no n’hi haurà, de segle XXII, o que si n’hi ha, millor no frisar gaire, perquè serà una autèntica merda.
I és aquí on el capitalisme tardà ha aconseguit una de les seves victòries més espectaculars i perverses: la de tenir-nos a tots participant d’un joc en el qual només podem perdre, amb un nus al coll provocat per la sensació constant d’estar a la vora de l’abisme, amb els nostres humors captius d’una angoixa l’origen de la qual no sabem identificar perquè prové dels mateixos budells d’on surt el desig que ens empeny sense remei cap al barranc.
Em sap greu no coincidir amb Llevadot que la melancolia i l’art, la creació en general, poden ser una via d’escapatòria d’aquest cicle –més aviat una forma d’anestèsia momentània que, tanmateix, no tothom es pot permetre– o que hem de cercar la cura en els futurs que vàrem deixar enrere, com proposava Mark Fisher. De veres que m’agradaria creure-hi, però més aviat pens que només ens queda el petit consol d’entregar-nos a les dissidències quotidianes i de baixa intensitat, als subtils gestos absurds i inútils, però carregats de prou simbolisme per pensar que no som una invenció de Matrix, que almanco en aquell instant, existim i importam. Potser aquesta mena de gests mai no tendran cap impacte, però és l’únic que ens queda a la carn de canó com nosaltres: la satisfacció de, quan acaba la missa, continuar asseguts al banc i no combregar.
