Tot segueix sent ETA
La severa admonició de Carlos Lesmes en l'obertura de l'any judicial estava pensada per a la renovació (encallada) dels membres del Tribunal Constitucional, que al seu torn depèn del Consell General del Poder Judicial presidit pel mateix Lesmes, de renovació encara més encallada que l'altra. L'espectacle malsà d'obstrucció és degut als jocs de poder de les elits espanyoles de sempre, les mateixes que, del segle XIX cap aquí, han aportat a la política espanyola un assortiment de pronunciaments militars, l'aixecament del juliol de 1936 i les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. I que, del 1978 ençà, es dediquen a tutelar la Constitució espanyola i el seu desenvolupament.
Aquestes elits reaccionàries, representades essencialment pel PP, i després també per Ciutadans i Vox, no podrien dur a terme la seva tasca sense el concurs i l'anuència del PSOE, partit autocondemnat a fer equilibrismes entre la socialdemocràcia i el centreesquerra i la voluntat d'esdevenir un partit sistèmic, és a dir, acceptat dins els grans consensos imposats pels altres. Lesmes, per tant, va sortir dimecres a recordar-li a Pedro Sánchez, i a subratllar-ho davant de Felip VI, que està governant amb els socis equivocats (Sánchez això ja ho sap prou: va arribar a fer repetir les eleccions per poder governar amb Ciutadans, però no li van sortir els números). I de la renovació del Constitucional se suposa que n'ha de derivar el canvi de majoria dins aquest tribunal, de la “conservadora” actual a una de “progressista”, amb aquests mots entre cometes perquè no tenen exactament el mateix contingut a Espanya que en altres països europeus.
¿Aquest canvi de majoria dins el Constitucional podria arribar a donar algun resultat concret al discutit (i, fins ara, escarransit i estèril) diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya? ¿Alguna cosa a la qual poguessin agafar-se tant el PSOE com ERC per justificar el suport mutu que donen als respectius governs? A la dreta pensen que sí, i és una cosa que no els fa cap il·lusió. A posta Lesmes no tan sols va insinuar que podia arribar a dimitir de la presidència del CGPJ, sinó que va subratllar ben fort la necessitat de donar encara més canya judicial als independentistes (tot el que sigui desjudicialitzar és impunitat, va dir) i de no oblidar l'esquerra que gosa formular alguna crítica contra la parcialitat de la justícia espanyola, una esquerra que Lesmes encara va personificar en l'odiat Pablo Iglesias. El nacionalisme espanyol d'estat no té adversaris, sinó enemics, i no perd mai de vista qui són: els catalans independentistes i els espanyols d'esquerres, que són i seguiran sent, per sempre, sospitosos de terrorisme, com tornem a veure aquests dies. I com que independentistes catalans i espanyols d'esquerres no han sabut mai superar les diferències polítiques entre ells per respondre-hi conjuntament, el nacionalisme espanyol compta no només amb els poders de l'Estat, sinó també amb la tírria que es professen entre ells els seus enemics.
