Poden seguir, els líders de l’octubre del 2017?
Mentre la premsa de Madrid, particularment la més afí al govern de Sánchez, proclama a so de trompeta que l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat suposava la fi de la revolució catalana del 2017, és oportú recordar la frase del dramaturg alemany Georg Büchner que, a La mort de Danton (1835), una obra sobre la Revolució Francesa, afirma que "la revolució és com Saturn, devora els seus propis fills". Ha passat el mateix, amb els fills de la revolta dels catalans? El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya així sembla indicar-ho: la pèrdua de la majoria parlamentària independentista, propiciada per l’abstencionisme d’una part de l’electorat sobiranista, obliga els partits que formaven aquella majoria a replantejar la seva estratègia. De fet, tant Junts com ERC, i també la CUP, celebraran sengles congressos a la tardor amb aquesta finalitat. Ara bé, aquesta reorientació estratègica, ha d’implicar un canvi de lideratges? O més ben dit, es pot plantejar seriosament sense un relleu a la direcció dels partits?
En qualsevol altre context, la resposta lògica seria que nous temps i noves estratègies requereixen nous lideratges. Amb tot, hi ha dos actors principals del Procés, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que, tot i admetre que s’ha entrat en una nova (i legítima) etapa, es resisteixen a abandonar –l’un potser de forma més explícita que l’altre– el lideratge de les formacions respectives, Junts i ERC. La ferotge repressió política que una justícia venjativa ha exercit sobre tots dos pot explicar, en el camp personal, la seva voluntat de permanència a primera línia. Però políticament es fa difícil d’entendre, perquè la seva trajectòria està tan íntimament lligada al fracàs amb què va acabar el Procés, que costa de creure que estiguin legitimats per a una etapa realment nova, en què el conjunt del sobiranisme extregui les lliçons del que va ocórrer i s’adscrigui, una vegada per totes, al principi de realitat (el politòleg Jordi Muñoz va escriure un assaig clarivident al respecte, que vaig publicar a L’Avenç).
Al meu entendre, l’error principal comès l’octubre del 2017 va ser la "singular declaració d’independència" (així la vam qualificar a la Història mundial de Catalunya, publicada per Edicions 62 sota la direcció de Borja de Riquer). Una declaració que el govern de la Generalitat no tenia força per fer efectiva, com es va demostrar, però tampoc la legitimitat necessària per proclamar-la, després d’un referèndum en què els del no no van anar a votar (més que en una proporció molt petita) i que mancava dels requisits internacionalment exigits per considerar vàlida una consulta d’aquesta naturalesa. La sortida lògica a aquell atzucac era la convocatòria d’eleccions, sobretot després de la més gran victòria assolida mai per l’independentisme: la sensacional mobilització popular i democràtica del dia 3 d’octubre, en què partidaris i detractors de la independència ens vam manifestar junts per dir que la repressió, els cops de porra a la ciutadania, no eren la via per tractar la qüestió catalana.
La ingent raó democràtica acumulada en el Procés, culminada en aquella mobilització extraordinària, va ser dilapidada en bona part amb la declaració del dia 27, després que Puigdemont es fes enrere, sense saber aguantar la pressió i amb els silencis culpables de Junqueras entremig, de l’acord a què havia arribat –amb el lehendakari Urkullu i altres actuant com a mediadors– de convocar eleccions: la pugna personal i política entre tots dos per no passar per traïdors es va imposar a la intel·ligència política que convenia a aquell moment tan delicat i transcendent. A ulls d’Europa, de l’Europa que, tanmateix, ens mirava, no és pas el mateix ser els defensors d’una causa democràtica que vol celebrar un referèndum acordat i validat, que els executors d’una fantasmagòrica declaració d’independència per a la qual no es tenia, repeteixo, ni la legitimitat ni la possibilitat. Només calia veure la solitud posterior dels eurodiputats de Junts al Parlament Europeu, asseguts a l’última fila, fora de qualsevol grup de la cambra, per entendre l’abast d’aquella atzagaiada.
La repressió judicial que es va desencadenar llavors –i que persisteix, amb la negativa prevaricadora de part dels jutges d’aplicar la llei d’amnistia– ha enterbolit la comprensió d’aquella realitat i ha dificultat molt l’aplicació d’un judici mínimament sever cap a Puigdemont i Junqueras (excepte per als adversaris del Procés, és clar, que s’hi han rabejat amb delectació). De moment, només Marta Rovira, una altra protagonista de la declaració del 27 d’octubre, sembla haver extret, amb el seu pas al costat, els ensenyaments d’aquell error i de la desafecció consegüent de bona part dels seus electors, que han entès, molt abans que els líders polítics, la necessitat d’una reorientació d’un combat tan legítim com necessari per a la sobirania de Catalunya.