Seguiré preguntant si és nen o nena
Tenir certs trets racials o ser cec et fa minoritari, i com menys civilitzada sigui la societat, més comporta que et discriminin. Alerta, però, perquè el verb discriminar té dos sentits: distingir i tractar pitjor; i l’un no comporta l’altre. Ben al contrari, per no tractar pitjor les minories cal distingir-les, reconèixer-les. Saber que ets esquerrà o musulmà m’ajuda a respectar-te, a fer-te la vida més fàcil. Hi ha, però, un pensament màgic, en clara expansió, que creu que discriminar distingint porta a discriminar tractant pitjor i que per deixar de distingir cal alterar el llenguatge. Llavors, un camerunès deixa de ser negre i passa a ser “racialitzat”, i algú que és cec deixa de tenir una discapacitat i esdevé “persona amb diversitat funcional”. I com que racialitzats (els tractats de manera diferent pels seus trets racials) i persones amb diversitat funcional (les que funcionen de manera diversa) ho som tots, la minoria s’esvaeix del llenguatge... encara que es mantingui, tossuda i inalterada, en el món real. Més desatesa i menys tinguda en compte que abans.
El mateix pensament màgic sembla que també vulgui negar el que distingeix mitja humanitat. Creu que negant el binarisme, fent-nos a tots d’un gènere indefinit, ningú serà maltractat. I és cert que té tot el sentit rebutjar una divisió binària, construïda amb rígids estereotips, que vol veure malalts o degenerats en tots els que no hi encaixen. ¿Però això ha de comportar negar, també, que darrere el binarisme hi ha una base biològica? Entre el progressisme més jove i radical es va estenent la creença que res no és innat, tot és ambiental, i que, per exemple, si als nens –en general i amb clares excepcions– els agrada més jugar a futbol que a les nenes és només pels estereotips culturals que els hem imposat. I s’arriba a criticar l’incaut que encara pregunta a uns pares si és nen o nena, perquè fent-ho, diuen, ja està imposant estereotips. És un pensament que confon altre cop els dos discriminar: que creu que distingint ja tractem pitjor i que només tractarem igual negant la distinció, veient-hi només un invent cultural per tractar pitjor.
Contra aquest incipient i creixent punt de vista, apunto –a risc d’equivocar-me i constatant el gran silenci de l’esquerra a l’hora d’oposar-hi res– que el repte de tota societat quan intenta ser més civilitzada és aprendre a respectar la seva diversitat, no pas negar-la o ignorar-la. Si els homes i les dones som –en part, a grans trets i amb rellevants excepcions– diferents per raons biològiques, el repte és no construir sobre aquesta biologia estereotips que serveixin per negar la plena humanitat de mitja humanitat i estigmatitzar tots els que, per les raons que sigui, no s’hi identifiquen. I és un repte per la tensió que suposa que, d’una banda, distingir doni peu a maltractar i, de l’altra, no distingir obviï unes diferències que cal tenir en compte per poder tractar bé, per poder-se sentir bé amb un mateix i per enriquir la convivència des de la diferència i, tanmateix, des de la plena igualtat.
