La selecció espanyola i l’autoengany
Amb Espanya o amb Anglaterra? Amb cap de les dues? Els catalans Lamine Yamal i Dani Olmo i el basc Iñaki Williams són els emblemes de la selecció espanyola de futbol que ha arribat a la final de l’Eurocopa. Hi ha més catalans i bascos decisius en aquest combinat. Han jugat bé, han il·lusionat els aficionats. El futbol mou passions, que són esportives i polítiques. Tot i la seva mala fama, tot i el populisme antipolític, tot és política; també en fan els que en passen o la menystenen. Un gol és política. En especial el d’una selecció nacional.
Quan algú diu que l’esport no és política, a molts boomers ens ve al cap l’ocurrència cínica de Franco: “Haga usted como yo y no se meta en política”. El 1974, ara ha fet 50 anys, encara amb el dictador viu, el Barça de Cruyff va golejar 0-5 el Madrid al Bernabéu i Catalunya ho va celebrar com una victòria. L’equip que era més que un club (no teníem ni tenim selecció catalana) derrotava l’equip del règim dictatorial. El Barça representava aleshores el catalanisme popular transversal. Encara ara? En aquell moment, Francisco Umbral va escriure que “la gente está dolorida por el palizón, pero los más clarividentes ya empiezan a ver que puede ser positivo por cuanto permite que se desfoguen un poco las rabietas periféricas contra el centralismo”. L’independentisme encara el veuen com una rebequeria.
Otegi ja va dir l’altre dia, abans de la semifinal, que no anava ni amb Espanya ni amb França, els dos estats que impedeixen que hi hagi una selecció basca (i catalana). Com jo, molts vam veure el partit pensant que si guanyaven, seria gràcies a catalans i bascos, i així ens en podríem alegrar; i si perdien, perdria Espanya i ens estalviaríem més dosis de nacionalisme patrioter. És una forma qualsevol d’autoengany pragmàtic.
Lamine Yamal, Olmo i Williams. Dos catalans i un basc. O, com diria Paco Candel, dos “nous catalans” i un nou basc. El primer i l’últim, fills de la immigració global, aquesta que demonitzen Vox, el PP i Orriols. Olmo va néixer a Terrassa en una família vinguda de les Espanyes, es va formar al planter del Barça i ha jugat a Croàcia i Alemanya. Ves a saber d’on se sent i on acabarà arrelant. Lamine Yamal ha crescut als barris de la immigració de Mataró i Granollers, fill de pare marroquí i mare de Guinea Equatorial, colònia espanyola fins al 1968. Va arribar al Barça amb 7 anys procedent del club La Torreta de Granollers. Aquest dissabte compleix 17 anys. Gràcies a la immersió, tant l’un com l’altre saben i parlen el català, però no gaire (nota al marge: Messi no l’ha parlat mai). Així estan les coses.
Els pares de Williams, ghanesos, van arribar a la Península el 1994 fugint de la misèria. Van creuar el desert del Sàhara a través de Burkina Faso, Mali i Algèria: 5.000 quilòmetres. A les portes d’Europa, van saltar la tanca de Melilla i van ser detinguts. Un advocat de Càritas els va recomanar que diguessin que venien d’un país en guerra, Libèria, i sol·licitessin asil polític. Van poder quedar-se. El Nico i el seu germà Iñaki (el nom el va rebre en agraïment dels seus pares al capellà que els va ajudar al principi, Iñaki Mardones) han nascut i crescut a Pamplona i Bilbao i són icones de l’Athletic. L’Iñaki juga amb Ghana i el Nico amb Espanya. I segurament sobretot se senten bascos, però no s’han llençat a parlar euskera.
La composició de la selecció espanyola representa la diversitat que tant li costa de pair a la política espanyola. Si, com passa al Regne Unit, Espanya s’acceptés tal com és, amb les seves llengües i identitats diverses, hi hauria com a mínim tres seleccions. I en totes elles jugarien nois i noies d’orígens globals. Estem lluny d’això. Ni Lamine Yamal, ni Dani Olmo, ni Nico Williams no parlen de política, però la seva mera existència és un missatge polític a favor de la immigració i de la pluralitat. Mbappé sí que n’ha parlat, i ha contribuït a la derrota de la França xenòfoba.
