Senglars humanitzats
N’hi ha que marxen de les ciutats i d’altres volen venir-hi: és el cas del senglars. Molts d’aquests mamífers artiodàctils tenen interès en comprar pisos, cases, apartaments o el que sigui a les urbs. Per què ara? Especialment per a una bèstia que etimològicament (porcus singularis ) és un “porc solitari”. Busquen amics? Parella? ¿Volen usar el Bicing? ¿Inhalar l’essència de la vida dins de contenidors d’escombraries a rebentar de felicitat? Així, ¿s’han tornat socials, cívics, comunitaris els senglars? Costa de contestar aquestes preguntes sobretot quan es té davant un plat d’estofat de porc senglar que fumeja a les mil herbes assilvestrades. Bon profit... o no.
Hi ha persones a les ciutats que quan veuen arribar nous veïns porcs senglars es tornen generoses, gentils, esplèndides. Els donen menjar, beure, els graten l’esqueneta o fins i tot els donen consells per arribar a ser ciutadans cívics, modèlics, exemplars de les metròpolis. Són aquelles persones que, segurament, tenen gats d’aquells que no han sortit del sofà de casa des de la Guerra de Cuba i que quan la criatura veu un ratolí li agafa una crisi d’ansietat que l’han de dur urgentment al coach emocional felí. Són aquelles persones que tenen un gos que s’ha oblidat de bordar i emet sons imitant melodies de relaxació postneuronal com si fos una maquineta a piles. És allò que en diu Ferran Sáez al seu darrer llibre, Acaçar la boira, “gossos i gats humanitzats” i que acaben sent el govern, el centre, l’eix gravitatori, el timó, el GPS, l’ansiolític, la pastilleta, de moltes cases urbanes i de moltes existències. No és estrany que alguns vulguin humanitzar els senglars.
No importa que siguin una plaga que arrasa conreus a tot el país, que ho destrossa tot, que arruïna. Ni que provoquin accidents de trànsit a granel. Ni que siguin perillosos si no saps el codi d’encriptació per saludar-los. No. Cal humanitzar senglars. Fer-los a imatge i semblança de l’home. Hauran de tenir tots els drets: vot, atur, jubilació... S’hauran de poder escolaritzar. Tenir seguretat social. Haurem de permetre matrimonis mixtos. Si el senglar s’ha hibridat amb porcs salvatges, pacífics, daltònics, hiperactius, melòdics..., per què no es pot hibridar amb l’home? El senglar home o l’home senglar. Immillorable. Gustós. Saborós. Mmmm. El senglar és el camí.
Després podria venir l’esquirol. No gaire més tard la guineu, la granota, l’aranya, la serp, el cérvol, la rata, llops, garses, ossos, mussols, linxs, falcons, puputs, cabres, marmotes... El que faci falta. Cal humanitzar-los a tots. Cal que ens barregem tots. Vivim junts. En edificis comunitaris. Amb un diàleg intercultural honest, sincer, productiu. Tenim moltes coses en comú. Hi ha molt a dir. I molt a compartir. No podem limitar-nos a tenir una relació només a la taula, al plat. Cal anar més enllà de la boca. És possible. El futur ens ho demana a crits, especialment quan no porta l’audiòfon. I així serà.
La prova d’aquest nou món, d’aquesta nova relació indestructible, és que aviat prohibirem els còmics d’Astèrix. No pot ser que el seu amic, aquell xicot amb sobrepès que es diu Obèlix, tot el sant dia vulgui caçar i devorar senglars. Canibalisme. Apologia de la violència. Salvatgisme. Mala alimentació. Nutrició maligna. Aquelles plates immenses de senglars fumejant i l’Obèlix endrapant com un serradora industrial. No, no i no. Diguem no. Si els senglars tenen gana, que se’ns mengin. Si després venen les guineus, els llops, els marsupials, les formigues..., també. Siguem cruspits. Estem a la seva carnal disposició. Nyam-nyam. La seva gana és el seu alliberament.
