Sensellarisme: què hi faran els ajuntaments?
Curiosa societat, la nostra, que és capaç d’arrabassar-ho tot a determinades persones i llençar-les a les escombraries del carrer. Sortosament, hi ha gent que treballa per reincorporar la ciutadania i retornar la identitat a qui n’ha quedat exclòs. Molts dels que llegiu això podeu ser-ne candidats, perquè les causes del sensellarisme són multifactorials: mercat immobiliari i pèrdua de feina; dificultats per accedir als ajuts institucionals o minses pensions que no permeten habitació i menjar; manca de lligam social després d'un divorci o la mort d’algú del propi entorn… I amb més motiu si s’és immigrant o es pateix una patologia mental o una addicció.
Normalment, la persona que es troba al carrer hi arriba després d’un procés més o menys llarg en què els ajuts públics han arribat tard o són ineficients, i d’experiències vitals molt doloroses que la porten a la màxima vulnerabilitat. Sovint sense documentació, ni targeta sanitària, enmig d’un mobiliari urbà hostil. Aquestes persones no reben cap tipus d’atenció de la resta de vianants, o reben mirades de desconfiança, i sovint són amenaçades o agredides, especialment el 8% que són dones.
Gràcies a Arrels Fundació sabem que a Barcelona ciutat hi havia 1.231 persones dormint al carrer (darrer recompte del juny de 2022), i a Catalunya (recompte del 2017) n’hi havia 5.571. La crisi econòmica, que ha provocat un creixement exponencial de les desigualtats, les polítiques neoliberals i els moviments migratoris, fa que el nombre d’aquestes persones no pari de créixer, no només a Catalunya.
La desatenció social que deriva d’una crisi econòmica té conseqüències devastadores. Per exemple: la manca de places residencials o la manca d’acompanyament a les persones sense llar poden acabar provocant problemes de salut mental. És fàcil comprendre que el patiment psicològic que aflora en les persones que malviuen al carrer (el 70% no creuen que se’n puguin sortir) pugui derivar en malaltia mental o agreujar qualsevol patologia física o psíquica prèvia.
Com diu la proposició de llei de mesures urgents per abordar i erradicar el sensellarisme (de gener del 2022 i que roman sense aprovar), cal que els poders públics prenguin mesures simptomàtiques, ja que la malaltia que l’origina no saben com abordar-la. Esperem que aquesta nova regulació tingui millors fruits que la llei 18/2017 del dret a l’habitatge o la 12/2017 de serveis socials o la llei 19/2020 de no-discriminació i altres resolucions parlamentàries anteriors tan benintencionades com ineficaces, o recorregudes al Tribunal Constitucional. Per altra banda, és lamentable que el títol III parli dels drets de les persones en situació de sensellarisme quan del que estem parlant és dels drets de tots els ciutadans: molts ajuntaments deneguen l’empadronament a les persones sense llar i el mateix Ajuntament de Barcelona estableix la prohibició de dormir al carrer (art. 58 de les ordenances de la ciutat) sense facilitar alternatives, o impossibilitant l’acompanyament dels animals de companyia d’aquestes persones, l’únic suport afectiu que els queda. Si parlem d’una persona amb algun trastorn mental, en el cas que entri en una fase aguda de la seva malaltia propiciada per l’estrès i carències constants, serà ingressada en un centre hospitalari, per després, en sortir amb l’alta, trobar-se novament al carrer.
Tant de bo que la nova llei prosperi, que no es perdi en un artificiós reguitzell de pactes, comissions, protocols, coordinacions... Tant de bo es reconegui les entitats no governamentals que han estat fins ara el poc i únic recurs i consol d’aquests ciutadans desventurats. Que no passi com amb les entitats del tercer sector de la llei 8/21, que havien de ser reconegudes com a auxili en la definició del suport individual a les persones amb discapacitat. Tant de bo que a aquestes persones se les ajudi a construir relacions segures i afectives, en ambients segurs.
Tant de bo a les ciutats de més de 50.000 habitants i als municipis amb més de 20 persones sense llar els ajuntaments que surtin de les properes eleccions apostin per les mesures necessàries: a més de les generals existents, cal donar accés al padró, dret a servei de consigna, dutxa i bugaderia, a una alimentació digna, accés a serveis d’ajut emocional i psicològic, transport gratuït en el terme municipal, dret d’assistència veterinària i comiat de traspàs digne. També caldrà regular les situacions de necessitat per canvis climàtics extrems o situacions de crisi sanitària, amb l’especial obligació de proporcionar recursos d’habitatge a persones amb importants problemes de salut mental i física, a les dones i a les persones de més de 60 anys.
Si tot això s'inclou als programes electorals podrem triar millor el nostre vot.
