Una sentència molt qüestionable

Professor de Dret PenalEn les setmanes i mesos que vendran hi haurà temps a bastament d’analitzar fil per randa i valorar en els espais adients la sentència del Tribunal Suprem 459/2019, de 14 d’octubre, sobre els fets del Procés, amb raó qualificada com la resolució més transcendent de la jurisdicció penal espanyola dels darrers quaranta anys. Ara i aquí, en una primera aproximació, voldria destacar-ne breument tres dels aspectes que em semblen més rellevants.

1. Crida l’atenció, en primer terme, la rotunditat amb què es descarta el delicte de rebel·lió (art. 472 del Codi Penal), obstinadament sostingut contra tota evidència al llarg de tot el procés pel Ministeri Públic, des de la presentació de la querella pel malaguanyat fiscal general de l’Estat Maza, i donat per bo per la Sala segona quasi al complet, tots a l’una: pel magistrat instructor Llarena, pels cinc magistrats de la sala d’admissions (quatre dels quals feren part després de la d’enjudiciament) i pels tres que integraven la sala de recursos. Doncs bé, ara es constata (pp. 263 i ss.) una “absoluta insuficiència del conjunto de actos previstos y llevados a cabo” per assolir la secessió, que “la inviabilidad de los actos para hacer realidad la prometida independencia era manifiesta” o que “los alzados no disponían de los más elementales medios... para doblegar al Estado”, ja que “el Estado mantuvo en todo momento el control de la fuerza, militar, policial, jurisdiccional e incluso social” i “lo mantuvo convirtiendo el eventual propósito independentista en una quimera”. En fi, la consideració del procés independentista com una “mera ensoñación” i un “artificio engañoso para movilizar a los ciudadanos”, fàcilment avortat per les sentències del Tribunal Constitucional i l’aplicació de l’art. 155, contrasta vivament amb la categòrica caracterització dels fets de la tardor del 2017 com una insurrecció violenta capaç de desestabilitzar l’ordre constitucional amb què s’hi han referit les nombroses interlocutòries dictades al llarg d’aquesta complexa causa especial.

Sobretot perquè aquesta acusació per rebel·lió, ara tan emfàticament esvaïda, ha constituït l’única cobertura invocada per a l’adopció de mesures cautelars tan greument restrictives de drets fonamentals com la presó provisional durant els dos darres anys per a nou encausats o la suspensió de càrrec públic per a cinc d’ells des del moment del processament (que no hauria estat possible en el cas de la sedició) i, en el cas d’aquesta darrera, perllongada –hauria d’haver-se deixat sense efecte des del moment en què la Sala en plena deliberació va concloure que no hi concorria rebel·lió– fins a fer-la enllaçar amb la pena d’inhabilitació imposada en sentència condemnatòria.

2. Resulta així mateix qüestionable el perímetre sobredimensionat (pp. 275 i ss.) que es proposa per al delicte de sedició (art. 544 del Codi Penal), pel qual han estat condemnats nou dels encausats, amb unes penes que oscil·len entre nou i tretze anys de presó (per a quatre d’ells modulades a l’alça per l’apreciació d’un concurs medial amb la malversació). I és que es tracta d’un àmbit d’aplicació que parteix d’un trespol tan baix (inclouria la mera resistència passiva) que resulta difícilment conciliable, atesa la previsió d’unes penes tan severes, amb el principi de proporcionalitat. I això s’evidencia especialment des d’una interpretació sistemàtica, tenint en compte que es tracta d’una figura que ha de conviure amb l’existència d’altres delictes menys greus contra l’ordre públic (la modalitat atenuada mateixa de sedició, els desordres públics, atemptat i resistència o desobediència a l’autoritat, etc.) i, fins i tot, de simples infraccions en matèria de seguretat ciutadana (com la de l’art. 36.4 de la LOPSC). Tot indica que la Sala opera, en realitat, amb un bé protegit que transcendeix l’ordre públic, a través de l’acoblament a la sedició dels fins propis de la rebel·lió (al cap i a la fi, les actuacions encaminades a l’assoliment de la independència serien l’exponent més greu d’oposició a l’aplicació de les lleis: la sentència es refereix a l’interès de la societat en l’acceptació del marc constitucional com a objecte de tutela), la qual cosa permet configurar la sedició com una espècie de rebel·lió sense violència o amb una violència insuficient. En tot cas, cal cridar l’atenció sobre l’efecte dissuasiu que sobre l’exercici de drets fonamentals, com els de manifestació, reunió o lliure expressió de les idees, pot desplegar aquesta concepció hipertrofiada de la sedició, un delicte de reminiscències autoritàries i gairebé inexistent en altres ordenaments jurídics del nostre entorn.

3. Per últim, no queda gens clara la individualització de la responsabilitat (pp. 297 i ss.) atribuïda a cadascun dels condemnats en l’alçament tumultuós per impedir l’execució d’ordres jurisdiccionals, definitori de la sedició, que haurien protagonitzat. I no només no s’aclareix quin paper hauria jugat cadascun d’ells en els dos moments àlgids de la revolta, sinó tampoc la seva significació: si en el cas de la concentració davant la Conselleria d’Economia del 20-S haurien incitat la ciutadania a protestar legítimament contra un escorcoll o directament a evitar-lo, i pel que fa al referèndum del 1-O (l’organització del qual és atípica des de la derogació de l’efímer art. 506 bis del Codi Penal), si animaven els votants a participar-hi o a enfrontar-se a les forces d’ordre públic per impedir-ne la paralització. En tot cas, això connecta amb un dels punts més incongruents de l’acusació (i, per això, de la sentència): la sedició (com la rebel·lió) és un delicte plurisubjectiu que requereix el concert d’un nombre més o menys elevat de persones per a executar-lo i en la Causa Especial 20907/2017 només han estat processats i condemnats els incitadors o promotors de l’alçament (art. 545.1 del Codi Penal), però no els alçats (art. 545.2, sancionats amb penes de quatre a vuit anys de presó), que són els que materialment haurien executat la conducta típica d’alçar-se tumultuosament. I existeixen milers de fotografies i hores de filmació que permetrien la identificació de no poques de les desenes de milers de persones presents en aquelles hores i llocs. Si es considera, en canvi, que els concentrats del 20-S o els votants del 1-O van actuar lícitament, caldria explicar molt bé –i això no ho fa la sentència– perquè no decau alhora la responsabilitat dels qui els incitaven a dur a terme conductes lícites. Si aquest raonament és correcte, només es pot concloure que s’ha fet un ús de l’acció penal no guiada per criteris de legalitat, sinó d’oportunitat (i, per tant, polítics): davant la impossibilitat de perseguir penalment la desobediència civil massiva, s’opta, quirúrgicament, per escapçar-ne de manera selectiva la cúpula dirigent.

Comptat i debatut, aquestes i altres qüestions que cal deixar, de moment, aparcades confirmen la sensació que en tot el que ha envoltat el ‘procés al procés’ hi han intervingut criteris extrajurídics més característics d’un dret penal d’excepció, aquí contra els enemics de la indissoluble unitat de la nació espanyola (vegeu Dret penal de l’enemic i procés independentista, ARA Balears, 14-04-2018), que del dret penal propi d’un estat democràtic i de dret.