A ple estiu, tota cuca viu, especialment els al·lots, que la campen. És el seu temps, com ho va ser el meu quan trescàvem les tanques rostides i arribàvem a la mar, ben prop de casa. Els estius llavors eren llargs. Nedàvem tot lo dia. Cada dia arribàvem tard a dinar. Ningú no ens cridava, només quan la calor era insuportable i la gana ens menava cap a casa. Ara tot passa depressa, ara són dos mesos precipitats. La platja, al final d’una cala estreta i llarga, era plena de gent. L’aigua era transparent i l’arena fina. Hi havia molts peixos, i vogamarins, vergamanses, cornets, i estrelles d’un vermell llampant. Fins que les autoritats van decidir construir un emissari submarí d’aigües fecals i tot es va empastifar. La contaminació de la mar era tan visible, que no va quedar més remei que prohibir el bany a la platja, la més propera del poble, la més concorreguda. I això va durar un parell de dècades. Ens van robar la nostra platja per la deixadesa, per la inconsciència, per l’estupidesa de les autoritats. Encara ara, després de 40 anys, quan hi ha una mica de mar, l’empastifada del fons es remou i l’aigua es fa tèrbola. Fa poc que una avaria de l’estació de bombeig de les aigües residuals va tornar a contaminar la platja, en plena temporada turística. Jo ja no hi vaig. Hem perdut la platja.
Anàvem a les festes ben mudats, sabates noves i pentinats amb clenxa. Els cavalls passaven arran i els al·lots els tocàvem l’estrella ornada al front. Amb els anys la festa dels pagesos i dels cavalls s’ha fet en bona part la festa dels altres. Enguany hem passat un altre Sant Joan accidentat, també tèrbol, ple d’acusacions, excuses i mala gestió de les autoritats. Ara sembla que patim les festes més que no la vivim. Potser l’hem mal venuda i ara ens sobrepassa per la brutor, les trifulques, la massificació i jo què sé més. Hem perdut la festa.
Sèiem a la fresca perquè el carrer era nostre. Les portes obertes perquè no teníem por dels vesins i tampoc dels estranys. Érem una colla molt gran, la plaça era tan plena que era un goig sortir perquè sempre et trobaves amb amics. Passava algun cotxe que aixecava tal polseguera que emboirava l’aire per uns moments. Sempre jugàvem a jocs on tots hi cabíem. El carrer ara és dels cotxes, no aixequen pols però no han deixat espai per als jocs de la colla. Les colles han acabat. Hi ha pocs al·lots, tots són a casa estojats. Hem perdut els jocs en què tots hi cabíem.
Anàvem d’acampada a qualsevol racó de l’illa. Ara està prohibit. Caminàvem i arribàvem a tots els paratges del nostre paisatge. Alguns propietaris, sense encomanar-se a ningú, van tancar camins que no són seus. La incompetència de les autoritats ho van permetre. Éren dels seus i no s’hi volien posar de cul. Van fer un estudi, d’açò sí que en fan molts, per esbrinar quins camins són públics o tenen dret de pas públic. Van aparèixer molts antics camins rurals abandonats. L’estudi es va desar al fons d’un calaix. Hem perdut els camins.
Teníem les botigues de les necessitats, ara tenim els centres comercials de les ofertes inútils. Els botiguers, llavors gent senzilla del poble, ara s’han convertit en assalariats de franquícies i grans magatzems que es volen fer rics en dos dies. Els botiguers tenen els ulls posats només en els turistes. Tot el dia es queixen de “la temporada”. Els sabaters s’han hagut de reconvertir en cambrers. Treballen molt dos o tres mesos i la resta de l’any els paguem entre tots l’atur. Hem perdut les botigues. Hem perdut els treballadors.
També hem perdut les paraules. N’hem après d’altres, però no són de la llengua del país. Els vesins abandonen les paraules pròpies. Les botigues ara són tendes, les tempestes són tormentes, ja no fa oi sinó asco. No és la llengua dels padrins que diu el president sinó la llengua desvirtuada del manual d’estil en forma de document intern. La rehabilitació es fa en castellà perquè a una senyora no li dóna la gana entendre la llengua d’allà on viu fa dècades. Anam perdent la llengua.
He perdut tantes coses. Ben cert que n’hem guanyades d’altres, ben valuoses. Hem guanyat el sentiment de pèrdua. Tal vegada sembli un descàrrec de nostàlgia però no en som gaire amic. Naturalment anem perdent certes coses, la vida ja ho porta això. Tanmateix no em vull resignar a perdre l’aigua neta, les festes sentides, els carrers dels jocs, els camins oberts, les botigues properes, la feina de tot l’any i la llengua nostra perquè aquestes coses no formen part de les coses que es perden naturalment sinó de les que ens les feim perdre políticament.