El sentit comú o el sentit del bé comú
La venda de grans possessions no és un fenomen nou, però avui ens deixa més preguntes que mai. És cert que sempre s’han venut grans finques, sobretot perquè l’herència s’havia de repartir entre germans i cosins o també perquè els hereus no podien mantenir-les. Des que hi ha administracions públiques pròpies ens hem fet la pregunta de si és millor que la possessió emblemàtica en venda passi a ser patrimoni públic o que la compri qualcú que pugui amb ella. Quan el sentit comú, o el sentit d’allò comú, et diu que es faci el possible perquè el bé històric sigui públic, et recordes de la destrossa de Raixa i en comences a dubtar, i molt. Bé, idò avui, que en Jaume Perelló ens informa que ara mateix la immensa majoria de les possessions de les Balears són venals o ja s’han venudes, aquest fenomen massiu i gairebé sobtat ens fa plantejar-nos interrogants que van més enllà de si una o dues o deu d’aquestes grans finques han de ser públiques. Quantes d’aquestes possessions , en comptes de passar només de mans de famílies de les Illes a les d’una família de fora, són i seran objectes de desig de fons d’inversió, objectes per a una especulació pura i dura? Quines mesures tenim o podem tenir per evitar l’especulació? Què representarà això respecte de la conservació del patrimoni? Tenim eines per preservar aquesta arquitectura històrica i les col·leccions que allotja, més enllà del que està catalogat com a Bé d’Interès Cultural? Si, com explica Clàudia Darder a la secció de Cultura, els municipis mallorquins fan el beneit per no comprometre’s a protegir el seu patrimoni quan hi estan obligats per llei, i el Consell els ho consent, què podem esperar?
