Senyora, que vol seure?
Deixa la motxilla a terra, als peus, perquè hi duu l’ordinador i pesa molt. Es treu la jaqueta, que al tren hi fa molta calor, la plega i se la penja del bracet. S'asseuria a terra o s’ajupiria, si no fos perquè està prohibit i perquè va entrant i sortint gent. Es repenja com pot al seient del costat de la porta. Potser algú baixarà a Sarrià. Si no, fins a Sant Cugat segur que no hi haurà cap seient lliure. Baixa a Terrassa, on agafarà el tren per anar fins a Manresa. Una hora. Treu el mòbil i comença a llegir el diari. Hi ha algun article del cap de setmana –el de política, el de vins, el de llibres– que no es perd.
"Perdoni!", li diu el jove del seient del davant. I ja s’aixeca i va cap a ella amb un gest mig arrupit, com servil. “Senyora? Perdoni...”, afegeix. Ella no entén res. Es dirigeix a ella, aquest jove? Què li deu voler dir? ¿Potser li ha caigut el mòbil i ell l’ha recollit? “Perdoni, senyora, que vol seure?”, fa.
A ella se li escalfen les galtes en sentir-ho. Que si vol seure? Li diria “filldeputa”. Ella? Per què? L’ha vist decrèpita? L’ha vist impedida? L’ha vist cansada? Ho ha dit amb molta educació, amb molta polidesa. L’ha vist vella, esclar. Potser tot el vagó la veu vella excepte ella mateixa, que s’ha penjat una jaqueta de cuiro i tatxes al bracet (el signe inequívoc dels fills del baby boom amants dels Rolling Stones), que volia seure a terra. “Gràcies...”, barboteja, acceptant el destí. I seu, avergonyida i trista, no entenent qui és de cap manera. I quan el jove no mira s’aixeca, ella també, i es dirigeix a un senyor, si fa no fa de la seva edat. “Perdoni, que vol seure?”, li diu. L’home, molt trist, accepta. Entén que la dona s’ha deslliurat de la barca dels condemnats i que, com ella, l’haurà de traspassar a un altre vell inacceptat.