Els senyors explica-coses

Conec un senyor que, quan no estic d’acord amb ell, em diu: “Deixa’m que t’ho expliqui”. És com si fos inconcebible que pogués no estar d’acord amb ell, com si, en el fons, el que passa és que no l’he entès bé –en aquest cas, es podrien identificar dues causes de la meva manca d’entesa: que som curta o que estic passant per un moment d’alienació mental que m’ha deixat la intel·ligència al nivell d’un mico.

Aquest senyor simbolitza tots els senyors que es preocupen pel meu enteniment –quina mania, deu ser que faig cara de ser ben beneita. I he de dir que això no m’ha passat mai amb una dona. Mai és mai. Quan li dic a una dona que no hi estic d’acord, generalment em demana que raoni per què i no es posa a repetir una vegada i una altra el seu argument. Els senyors que conec poden repetir les coses moltes vegades, massa vegades, fins que pens que les oïdes em sagnaran si torn sentir la seva murga encara que sigui un segon més. Són una mena d’enemic sense pietat, consumeixen el meu temps i m’esgoten la paciència. En resum, no els suport quan es posen així.

Quan pens que estic atrapada per culpa d’un senyor explica-coses, tenc una tàctica infal·lible: mentir. Qued callada, mir el buit com si m’aparegués un fantasma, tanc un poc els ulls com si no dugués les ulleres –pos ulls de miop desorientada–, em pos la mà a la boca en actitud d’intel·lectual i dic: “Tens raó”.

Llavors el senyor explica-coses desinfla el pit, que havia guanyat altura al llarg de la conversa, respira profundament i alleugerit, em mira amb condescendència i somriu. Si m’he resistit una bona estona, acaben esgotats, perquè ells ho donen tot en la lluita per la supremacia intel·lectual –la supremacia en general és molt important per a alguns mascles.

Però aquesta no és l’única modalitat del senyor explica-coses. També està el senyor explica-coses innecessàries, el que dona per fet que has de menester una introducció per entendre determinades complexitats de la vida. Et pot explicar com funciona un ordinador quan el sistema ha petat i saps que no hi ha punt de retorn. També et preguntarà algunes coses de manera sibil·lina, perquè segurament sospita que l’has romput tu, que no en tens ni idea i que penses que les coses deixen de funcionar per art de màgia. Si menes, t’aconsella la ruta més fàcil i t’indica a quin carril et convé posar-te –ja se sap que les dones no tenim una bona capacitat espacial, i sempre ens va bé comptar amb una mica de guia.

Hi ha un do que els senyors explica-coses no tenen: el del silenci. Han de comunicar al món les meravelloses idees que els passen pel cap. Ens han de fer saber que són com una enciclopèdia, un compendi de coneixements. Però fan tanta mandra que de vegades val més desaprofitar totes les coses que ens podrien explicar.