Senyors que volen ser presidents
Les eleccions presidencials dels Estats Units són apassionants pel seu format, concepció i, per descomptat, per l’espectacularització del seu procés, propi del país, l’imaginari del qual està forjat a través del cinema i el xou business. El capitalisme feroç que regeix els designis d’aquesta nació (segurament, més que cap altre principi) implica una perversió de les mateixes campanyes, finançades amb fons privats. Com a europeu em costa molt d’entendre que el destí dels ciutadans es regeixi pels interessos de lobbies i dels que més tenen. No seré tan ingenu de pensar que això no passa a les democràcies occidentals, però, almenys, no ja des de l’elecció dels candidats, com és el cas dels EUA.
Els Estats Units han celebrat el primer debat entre Donald Trump i Joe Biden, que es va mostrar erràtic, balbucejant i es va quedar en blanc en diverses ocasions. El president és un octogenari que ha superat en quasi cinc anys l’esperança de vida del seu país i que aspira a governar un altre cicle de quatre anys; està desafiant la biologia i les estadístiques, i hauria de plantejar-se si no és una irresponsabilitat optar a un lloc de tanta responsabilitat amb aquestes perspectives. Davant té igualment un altre ancià, només que en millor forma; un expresident que és també un delinqüent convicte, un senyor que es va dedicar a llançar una mentida darrere l’altra com a fórmula per desactivar el contrari. No construeixis, simplement destrueix. No il·lusionis, genera ràbia; capitalitza l’odi i la mentida. Li va funcionar fa vuit anys amb l’aliança inestimable de Facebook, que va propagar les seves notícies falses. Ara, simplement haurà perfeccionat les tècniques i descobrirem de què és capaç fins al dia dels comicis. Parlam d’un polític sense escrúpols que va instigar l’assalt al Capitoli davant la mirada horroritzada, d’almenys, la meitat de la població (la demòcrata) i, vull creure, que de part dels republicans.
El pitjor de Trump ja no és el que és o el que significa sinó la seva influència com a model en altres democràcies, que han calcat els seus mètodes populistes. De Milei a l’Argentina a Ayuso a Madrid, o tota la maquinària que l’extrema dreta ha posat en marxa amb l’ajuda, naturalment, de les xarxes socials. Pur xou business i una pel·lícula d’allò més dolenta.
