Separatistes originals

“A Manacor (i les Illes Balears) tenim la desgràcia d’haver de suportar ser governats per separatistes que són més separatistes que els separatistes originals”. La sentència és d’un conegut tastaolletes de l’extrema dreta manacorina. No cal dir que la traducció és meva. La planyívola afirmació surt a rotlo arran de la pancarta que es pot veure aquests dies a la balconada principal de l’Ajuntament manacorí en favor del raper lleidatà Pablo Hasél. No entraré en la qüestió per òbvia. Que hi hagi qualcú que pugui entrar a presó per unes paraules és una mostra més de la democràcia de fireta que patim els súbdits del regne d’Espanya, tant els separatistes com els comunistes, tant els socialistes com els ecologistes. Tenc dubtes sobre els feixistes, que no sé si viuen amb gaire traumes la restricció de llibertats.

El sintagma que m’ha enamorat de la poesia ultradretana que encapçala aquest escrit és el de “separatistes originals”. L’autor dona per fet que els separatistes illencs som només una rèplica incapaç i minvada dels independentistes de veres, que serien els de la metròpoli principatina. Parlaré per mi, que sempre és la millor manera de no errar-se. Una primera consideració: l’independentisme no és una ideologia, sinó la concreció de l’ànsia d’un poble per ser lliure i no haver de malviure sota el jou d’un altre que el sotmet. L’anhel de l’independentista és deixar de ser-ho. És curiós que tanta de gent, fins i tot pròxima al sobiranisme, concebi tant els termes identitaris com els sobiranistes sempre en clau subsidiària. L’independentisme del poble català de Mallorca no és, ni ha de ser, gregari de ningú. La urgència pervivencial que patim és tant o més greu que la que es pateix a qualsevol altra banda del país. Si volem ser lliures és, simplement, per assegurar la nostra pervivència com a poble i poder-nos administrar a nosaltres mateixos de la manera més justa i solidària possible. Aquests dies ha mort Joan Margarit, el nostre enèsim poeta nacional. M’he recordat de la insistència reformadora de Joan Maragall: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...”; o de Salvador Espriu: “Que Sepharad visqui eternament / en l’ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat”. Però ens alertava Martí i Pol: “De res no ens val, l’enyor, o la complanta”, i ens ho certificava Pere Quart: “Una pàtria tan petita, que la somio completa”. Ho va dir, després d’anys de pegar-s’hi de morros, Pere Sampol: Espanya no té remei. És per tot això que no hi ha separatistes originals, sinó persones que comprenen que el poble català, tot, no pot ser si no és lluny d’Espanya. L’Estat, estructuralment, i també sentimentalment, ens veu sempre amb ulls uniformitzadors, aniquilants, agressius, impositius, destructors. 

Les veus, massa tímides, a favor dels drets dels pobles, i del nostre poble, que surten des d’Espanya, acaben sempre aigualides en tocar la riba del govern: de Felipe González a Pablo Iglesias passant per l’”apoyaré” de Rodríguez Zapatero, tots han claudicat en arribar al poder.

Mentrestant, diumenge l’independentisme tornava a obtenir majoria absoluta en escons al Parlament de Catalunya, i superava el 50 per cent en vots per primera vegada en unes eleccions. Alguns insistien encara a dir que “no representen la majoria”, d’altres s’apressaven a alertar que Vox i Junts per Catalunya eren “l’extrema dreta”. Però la lectura és clara: en unes noves eleccions condicionades per la judicialització espanyola de la política catalana, l’independentisme, transversal i panideològic, ha tornat a arrasar. I no hi ha fissures en el discurs ni en els fets de la gent de Junts per Catalunya liderada per Borràs i Puigdemont. No queda rastre del pujolisme i el peix al cove. Les metàfores marineres d’Artur Mas van a la deriva. Puigdemont viu exiliat a Waterloo, i va per feina. 

Aragonès i la seva via àmplia suposen l’intent, ben trobat, d’arrossegar els comuns i la seva tercera via cap als drets fonamentals, cap a la llibertat d’expressió, cap al dret d’autodeterminació, cap a la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Cap a la recerca, en definitiva, de la fórmula per arribar a la celebració d’un referèndum amb totes les garanties. Sí, això va de democràcia. I d’un poble que no serà, si no pot ser lliure. Caldrà un full de ruta, i obviar-ho seria tornar a abaratir el somni. El suport d’ERC al govern espanyol no pot ser gratuït.

Mentrestant, el separatisme original de Mallorca, seguint la tradició confederal catalana, farà el seu camí. Ens podem emmirallar en el continent, podem somiar truites amb un efecte dòmino, o podem fer accions simbòliques desacomplexades i valentes com la del batle manacorí, però cal, sobretot, posar peu fiter sobiranament i sobiranistament: plantem nosaltres també un full de ruta com a línia vermella en haver de formar un nou govern. Ens hi va l’existència.

Antoni Riera Vives és periodista