Seqüeles bipartidistes

Ens trobem en un context d’ajust, en el qual conflueixen dos escenaris diferents: un de multicrisi global (així ho definien a l’últim Fòrum de Davos), conseqüència del daltabaix del model neoliberal, i un altre d’àmbit estatal, a manera de nova seqüela de la desfeta del bipartidisme del 78. Les eleccions generals del proper 23 de juliol estan cridades a ser un moment clau en aquest procés.

A l’espai de la dreta, al PP se li ha desplaçat el centre de gravetat cap al populisme Ayuso-trumpista i Vox. Les dretes perifèriques de caràcter nacionalista són lluny d’aquesta òrbita. Això complica possibles acords postelectorals dels conservadors, però reafirma el marc ideològic construït entorn de la unitat d’Espanya. Per altra banda, pel que fa a l’economia, en plena malenconia del model neoliberal, la dreta econòmica sembla patir un atac de febre extractivista i d’ansietat malaltissa per a ocupar tot allò que és públic, com si no existís l‘endemà. “El capitalisme es fa obscè”, prenc la frase de Byung-Chul Han.

Sánchez, audaç com quasi sempre, ha anticipat les eleccions després dels mals resultats de l’esquerra a les municipals i autonòmiques. Convé llegir-ho com a necessitat de reafirmar posicions pròpies. A les passades eleccions, els socialistes no van ser capaços d’obtenir els vots de “centre liberal” d’un Ciutadans en agonia, quan temps enrere havien estat soci predilecte i desitjat. Tampoc no van captar els vots de l’esquerra, que varen anar a parar a l’abstenció. Sánchez necessita volar sol durant aquest temps electoral per mantenir-se en el paper de partit majoritari. La crida al vot útil serà una peça clau en la seva estratègia.

A l’espai a l’esquerra hi ha molta feina per fer: (1) recuperar aquest milió de vots que el 28-M varen anar a l’abstenció, (2) aconseguir la unitat i (3) obrir un procés de confluència per la base que doni perspectiva de llarg recorregut, la impossibilitat d’unes primàries no l’ajuda. Per a ells generar una realitat il·lusionant és una necessitat peremptòria. Segurament passa per l’acoblament dels elements més combatius amb els quals practiquen un positivisme més rom. Uns hauran de desfer-se de la mentalitat de força assetjada, sense abaixar objectius, i d’altres impregnar la transversalitat d’un sentit de classe més obvi. ERC i HB Bildu són un tema a part, seguiran sumant.

El presentador d’un informatiu de TVE (suposadament un mitjà públic imparcial i objectiu) deia que “el PP surt amb avantatge”. La frase, per si mateixa, il·lustrava a les mil meravelles d’allò en què consisteix aquest “avantatge”: suposar com a correcte i únic el marc prefabricat per la dreta mediàtica, que porta el debat polític al terreny cultural, amb temes com la immigració, el terrorisme, la unitat d’Espanya… mentre els mitjans progressistes dedicaven un temps preciós a prendre partit en les disputes internes del flanc esquerre. L’error dels socialistes de cedir el control de la ràdio i la televisió publica estatals als conservadors pot costar car. El resultat d’això és la manca d’un espai públic on debatre sobre polítiques específiques, d’àmbit social, d’avenç en drets o d’economia, convertint el buit en un hàndicap per al bloc que ha donat estabilitat al govern.

Les pujades del salari mínim, el major creixement econòmic i la inflació més baixa de tota la UE, l’augment d’ocupació o l’estabilitat laboral, no compten en el debat. En economia, l’únic missatge que sembla existir és la baixada d’imposts que proposen els conservadors. Un fake habitual de la dreta. Mariano Rajoy en els set anys de govern (i de propaganda) va augmentar la pressió fiscal en tots els impostos. La ministra Ione Belarra, abans que es convoquessin les eleccions, proposava equiparar als directius de les empreses de comunicació i els grans comunicadors a la classe política en les mesures de transparència en patrimoni personal. Era obrir un meló interessant. Encara que, en realitat, el dèficit democràtic a esmenar és garantir el dret constitucional dels ciutadans a una informació veraç.    

Nostàlgia de bipartidista, entre l’establishment econòmic espanyol i els grans partits de la transició. Un altre llençol blanc que flota a l’ambient. Ara, debats a dos (Sánchez), com si l’espectacle (i morbo) mediàtic passés per davant del dret de participació de tots; suara, Feijóo (si governa) derogarà lleis sota el criteri que han estat proposades per partits minoritaris. Aquesta, una seqüela de la teoria del “govern il·legítim”. Però la realitat és molt tossuda i insisteix a demostrar que el bipartidisme no existeix avui dia. La proposta de Feijóo de deixar governar la llista més votada (succedani bipartidista) és un altre fake. Malgrat que el PSOE –prèvia defenestració de Sánchez– l’octubre del 2016, es va abstenir per investir Mariano Rajoy.

Els casos de Canàries i Extremadura, en què la llista més votada a les passades eleccions autonòmiques va ser la dels socialistes, demostren que Feijóo postureja amb el tema. Com ja han demostrat, no tenen cap inconvenient de pactar amb la dreta neofeixista abans que deixar governar la llista més votada. Al capdavall, l’Ayuso-trumpisme que domina el discurs conservador no té res a envejar als seus cosins de l’extremadreta-XL, no és com mesclar oli i aigua. Nogensmenys, si de veritat no volen compartir llit (polític i de poder) amb els neofeixistes, la solució estatutària no seria deixar votar la llista més votada, sinó convocar noves eleccions.

Disculpin, en què estaria pensant, parlàvem de les eleccions del 23 de juliol. Per cert, per més que a alguns els sembli el contrari, aquestes encara no s’han celebrat i s’hauran de guanyar o perdre. Tornarem a parlar del tema.