Sequera universal
Hi ha sequera. En general. La climatològica és evident. I l’altra, també. Totes dues fan patir. No fos cas. El govern espanyol ha presentat un decret llei en què hi entra la paga extra de les pensions i l’obligatorietat de portar la mascareta a l’exterior. És ben bé que això de barrejar churras con merinas els és una expressió pròpia. Aquí no és que no ens passi, però som més de mesclar ous amb caragols. El tripijoc del govern espanyol és tan ridícul com la postura del govern català amb els Jocs Olímpics d’Hivern. Però m’estic embolicant. La culpa és de les churras, els ous, les merinas i els caragols, que si no plou ja em direu com han de sortir, pobra gent. La mascareta en exteriors no es basa en cap evidència científica si és que no anem en ramats de trenta persones escopint-nos a la cara. Consti que jo respecto les fílies de cadascú sempre que siguin consentides. El que no es pot consentir són aquestes decisions que ens obliguen a complir normes absurdes. Tampoc cal fer com en Boris Johnson. Encara que vist de lluny és molt més divertit tenir un primer ministre que se’n va de festa, com a mínim quatre vegades, amb les mesures restrictives en vigor, que un president que cola la mascareta en exteriors amb la paga extra de les pensions. No parlo d’ous que ja els he citat abans.
L’any 1993 es va estrenar la pel·lícula, ara ja mítica, Atrapat en el temps, de Harold Ramis. Des d’aleshores hem fet servir l’expressió “el dia de la marmota” per quan s’entra en un bucle temporal en què cada dia sembla el mateix que l’anterior. Una sensació que tenim unes quantes vegades l’any. Si seguiu l’actualitat política, encara més. El cas és que aquesta tradició dels EUA i el Canadà que celebren el 2 de febrer consisteix a observar què fa una marmota escollida. Si veu la seva ombra perquè no hi ha núvols, corre cap al cau i vol dir que l’hivern s’allargarà. Si no la veu, vol dir que la primavera arribarà abans. El problema és que aquest any la marmota que havia de predir el final de l’hivern ha mort el dia abans del dia de la marmota. Aparentment, no sembla un bon presagi. Encara que a Hollywood ho poden aprofitar per fer una pel·lícula d’aquelles que els animals parlen. Són les millors. Encara que els animals tenen la sort de no poder parlar i així eviten taules de diàleg o miratges semblants, que ara diu que arribaran a la primavera. L’hivern s’allarga. Segur. I espera. A Catalunya, en la nostra tradició religiosa, amén, el mateix 2 de febrer no tenim una marmota, però tenim la Candelera: “Si la Candelera plora, l'hivern és fora, i si la Candelera riu, l'hivern és viu”. M’agrada que tinguem aquesta afició a les rimes i a les emocions extremes. O plores o rius. El dia de la Candelera és, tradicionalment, el dia que s’ha de desmuntar el pessebre de les cases i el dia que es dona per tancat, definitivament, Nadal. Ja seria hora. A Barcelona es mantenen els llums tants dies que jo ja els deixaria per il·luminar la nit de Sant Joan i per estendre la roba. A Catalunya tenim un bon pessebre muntat des de fa anys que no hi ha manera de desmuntar, com si visquéssim sempre en el dia de la marmota. També en podríem fer una pel·lícula. Amb animals i tot. En català. Per presentar-la als premis Gaudí. Ai, calla. Això no.
Som a l’hivern, encara, fa molt de temps que no plou, i es perdrà l’escó del diputat Pau Juvillà del Parlament de Catalunya, condemnat per no retirar els llaços grocs de la Paeria de Lleida quan era regidor. El que us dic. El dia de la marmota. Com s’arriba a fer de llarg.
