El perdedor més gran del món

L'era d'estabilitat global posterior al 1945 és morta i enterrada. Des del món bipolar de la Guerra Freda fins al món liderat pels Estats Units que el va reemplaçar, ens hem beneficiat àmpliament d'un cert sentit d'ordre estratègic. Encara que hi ha hagut moltes guerres de menys magnitud, com les de Corea i el Vietnam, passant per l'Orient Mitjà i l'Afganistan, en general el sistema internacional s'ha mantingut estable i intacte.

No obstant això, des del començament del nou mil·lenni aquesta estabilitat ha donat cada cop més pas a una renovada rivalitat entre grans potències, especialment entre els Estats Units i la Xina. I des de fa temps està clar que la influència política i estratègica de l'Índia, el Brasil, Indonèsia, Sud-àfrica, l'Aràbia Saudita, l'Iran i altres economies emergents creixerà, així com els seus papers en el sistema global. En el context d'un aprofundiment del conflicte entre la Xina i els Estats Units, aquestes potències emergents tindran moltes oportunitats per afavorir l'enfrontament entre les dues superpotències del segle XXI. Moltes d'aquestes oportunitats seran massa bones per deixar-les perdre.

Mentrestant, a Rússia, les elits polítiques es consumeixen amb fantasies de restaurar l'abast i el pes geopolítics de la Unió Soviètica i de l'Imperi Rus. Sota el president Vladímir Putin, el govern rus està cada cop més decidit a revertir el llegat immediat de l'era posterior a la Guerra Freda. En contrast, Occident –és a dir, els EUA i la Unió Europea després de la seva ampliació del 2004– s'aferra a l'ordre establert post Guerra Freda a Europa. Amb aquesta finalitat, s'ha mantingut compromès amb la defensa de valors bàsics com el dret dels països a l'autodeterminació i la inviolabilitat de les fronteres reconegudes internacionalment.

La divergència entre aquests valors i compromisos ha convertit en inevitable el conflicte sobre les exrepúbliques de la Unió Soviètica, com vam veure a Geòrgia ja el 2008. A Ucraïna, el primer avís el vam tenir quan Rússia es va annexar Crimea el 2014, però el punt d'inflexió no va arribar fins al febrer passat, quan el Kremlin va començar la seva invasió total i va segellar un final decisiu a l'era de pau a Europa. Un cop més, el continent s'està dividint en dos.

L'intent de Putin de reescriure la història a la força no només és una tragèdia per a Ucraïna i un repte per a la seguretat europea, sinó un qüestionament al sistema internacional complet d'estats nació. Moltes de les potències globals noves i emergents s'han negat a posar-se de part d'Ucraïna, i algunes –seguint l'exemple de la Xina– han manifestat el seu suport explícit a Rússia o s'han mantingut neutrals pel seu interès en guanyar algun avantatge tàctic. El que això implica és que aquests països estan disposats a passar per alt una flagrant violació dels principis bàsics en què se sustenta l'estabilitat global.

Però el perill més gran per al sistema internacional no rau en la guerra d'Ucraïna (Rússia és massa feble per representar una amenaça veritablement global), sinó en el deteriorament de les relacions sinoamericanes. És cert que malgrat la bel·licosa retòrica de la Xina sobre Taiwan i els seus amenaçadors exercicis navals a les aigües que envolten l'illa, la confrontació és molt menys militar que econòmica, tecnològica i política. Això és un trist consol, perquè es tracta d'un conflicte creixent.

És probable que alguns dels grans perdedors d'aquesta confrontació siguin el Japó i Europa. Les empreses xineses han desenvolupat enormes capacitats de producció en massa al sector dels automòbils –especialment vehicles elèctrics (VE)–, i ara apunten a treure de la competència els fabricants europeus i japonesos que durant molt temps han dominat el mercat.

Per complicar les coses, la mateixa resposta dels nord-americans a la competència xinesa és impulsar una política industrial a costa dels fabricants europeus i japonesos. Per exemple, la llei de reducció de la inflació recent preveu atorgar grans subsidis per a la producció de vehicles en sòl nord-americà. Des de la seva perspectiva, aquestes mesures maten dos ocells d'un tret: protegir els grans fabricants locals de vehicles i donar-los incentius perquè impulsin el desenvolupament dels VE.

El resultat final serà una profunda reorganització del sector automobilístic global en què el Japó i Europa (principalment Alemanya) perdran competitivitat i participació del mercat. I no oblidem que aquest important canvi econòmic representa merament el començament d'una confrontació global i un reordenament estratègic molt més gran.

Europa no només ha de fer un enorme esforç per preservar el seu model econòmic durant aquesta reorganització de l'economia global, sinó que, a més, ha d'enfrontar costos energètics més alts, una bretxa tecnològica creixent respecte a les dues superpotències i la necessitat urgent de contrarestar la nova amenaça que Rússia representa. Totes aquestes prioritats cobraran encara més urgència a mesura que s'aproximin les noves eleccions presidencials als EUA, atesa la clara possibilitat que Donald Trump sigui reelegit.

Així, Europa es troba en un clar desavantatge. Geogràficament està en una regió perillosa i, tot i això, continua sent una confederació d'estats nació sobirans que mai no ha reunit la voluntat d'aconseguir una integració real, fins i tot després de dues guerres mundials i una Guerra Freda que va durar dècades. En un món dominat per grans estats amb pressupostos militars en augment, Europa encara no és una potència real.

Depèn dels europeus si aquesta situació es manté o no. El món no esperarà que Europa maduri. Si Europa vol fer front a l'actual reordenament global, és millor s'hi posi. Idealment ho hauria d'haver començat a fer ahir.

Copyright Project Syndicate