Per a qui seran els terrats?

Hi ha un moment molt concret de la història de l’arquitectura moderna en què es construeixen als afores de les velles ciutats europees conjunts residencials que han esdevingut, amb el temps, barris emblemàtics amb molt de caràcter. Això es produeix per l’ambició dels congressos del CIAM i els treballs del Team Ten, així com una generació d’arquitectes que van construir autèntiques filigranes de barris. Parlo de projectes memorables dissenyats per Aldo van Eyck, el matrimoni Smithson, Jaap Bakema, Josep Lluís Sert, Giancarlo De Carlo, Ralph Erskine o Arne Jacobsen.

Ara que es parla de les superilles, cal recordar que aquests projectes agrupaven moltes cases en grans illes dissenyades exclusivament per a vianants. Els cotxes s’aparcaven a sota i tot el recorregut fins a casa era ple de racons per seure, admirar les plantes, entretenir-se amb les criatures o jugar a ping-pong. En aquests projectes hi havia pisos grans, petits i mitjans, però també locals, comerços i despatxos. Com que eren comunitats molt viscudes, els números sortien; la comunitat generava prou demanda per a una petita perruqueria, una tintoreria, una fleca o un estanc. Sovint van ser d’iniciativa pública, i l’avantatge de viure en una miniciutat dins de la gran ciutat ha derivat en propietats molt rendibles quan s’han privatitzat, com en l’esperpèntic cas del Barbican de Londres. Més que pisos, es construïen projectes de vida en comunitat, on el que importava era fer llocs moderns però amb les mateixes prestacions, possibilitats i barreja que es podia trobar als nuclis històrics.

Construir aquesta mena de projectes requereix molta perícia; els habitatges són tots diferents, amb mides diverses, i habitualment cada cantonada té terrasses diferents. Això dona lloc a diferents punts de vista (les façanes no són planes) i carrers que són places, perquè tot es fusiona en un espai que es pot utilitzar de moltes maneres. La natura hi entra, les terrasses són completament enjardinades i els balcons sempre plantats perquè ningú vol trencar l’harmonia del conjunt. Hi ha, en aquests projectes, un compromís per formar part d’un tot, perquè la suma és beneficiosa per a tothom.

I el que és més important: qui vol viure aïllat ho pot fer perfectament, en la intimitat d’uns apartaments que sempre tenen generoses terrasses pròpies, i qui està en un moment vital convenient per compartir, pot trobar-se amb altres famílies amb criatures o fer ús de la piscina o el ping-pong. El disseny facilita les opcions de tothom, sense imposar-les.

A Catalunya, el Walden de Bofill, les cotxeres de Sarrià de Coderch, els habitatges de Can Mercader a Badalona, les casetes de Montbau o alguns dels projectes de MBM permeten fer-se a la idea del que suposava aquell moviment: l’ambició de crear comunitats amb caràcter, on tant pes tenien els interiors dels habitatges com els accessos, les cobertes o els espais comuns. Són grans projectes en què allò col·lectiu és el centre del disseny, i que ocupen més d’una illa de cases. Anar a viure a aquests llocs implicava formar part d’un projecte diferencial, amb normes pròpies i amb ganes de fer ús dels llargs recorreguts entre l’aparcament i el menjador de casa. Hi havia projecte per a la inclusió i la barreja, encara que fos a l’escala de la comunitat.

Avui, però, no queda ni rastre del somni del Team Ten: els espais comuns, com que són de tothom, en general no els cuida ningú. I, per evitar conflictes, les administracions i els promotors han tendit a minimitzar-los. Si no es poden vendre, i si poden generar alguna mena de conflicte, millor eliminar-los del projecte. I el resultat és el que veieu a la majoria de blocs que es venen o es lloguen avui; vestíbuls molt petits, escales utilitàries, trasters individuals i cobertes no transitables.

Però tot torna, i la pandèmia ha tornat a posar en valor els espais comunitaris. És una bogeria pensar que a les ciutats catalanes la majoria d’interiors d’illa o els terrats plans no s’utilitzin. I també ho és que en els nous barris cada promotor confini els residents dins dels límits estrictes dels petits pisos. Així, no hi ha cap estímul per fer-los compartir instal·lacions energètiques, connexions de wifi o espais d’ús comunitari. Si existeix tal cosa com l’arquitectura del comú, seria preciós recuperar la dimensió social dels projectes urbans.