La sèrie de l’any
Miren abandona el domicili familiar després de denunciar el marit per violació continuada. Comparteix amb ell 30 anys de matrimoni i dos fills. Només amb una bossa, fuig de la llar que és l’infern; segura de la decisió, però aterrida per les conseqüències. Alauda Ruiz de Azúa (directora de Cinco lobitos) firma amb sensibilitat, subtilesa i veracitat Querer, probablement, la millor sèrie espanyola de l’any. En quatre episodis aclaparadors presenta un magnífic retrat del consentiment i les seves conseqüències, de les diferents formes de violència que poden exercir-se contra una dona. Tenim un marit amb càrrec directiu que obliga la seva esposa a subsistir amb una misèria per gestionar ca seva. Violència econòmica. Tenim el seu intent de guanyar-se el favor dels fills per desacreditar la mare. Violència vicària. Tenim el judici al qual sotmeten Miren, en una interpretació extraordinària (en realitat, totes ho són).
Formidable, austera i modèlica, Querer és un drama psicològic, familiar i fins i tot judicial que fuig de l’obvietat i desmunta la teoria que el maltractament s’exerceix únicament amb ulls morats i fractures. No hi ha un sol cop físic en la història de Miren. I això no la converteix en més o menys víctima. La directora despulla la història d’èpica i deixa que tot respiri des d’una aparent calma que genera encara més desassossec. Magistral i amb una naturalitat que només s’aconsegueix amb una superba direcció d’actors, la proposta de la directora és d’una finor colpidora. Com pots fer creure als teus que aquest home impecable t’ha sotmès sexualment cada divendres i dissabte del teu matrimoni? Sistemàticament. Revictimitzada, Miren s’enfrontarà al masclisme fins i tot davant la Justícia i descobrirà la lluita dels seus fills per replantejar-se el seu propi sentit de masculinitat.
A Querer se li uneixen altres productes audiovisuals que situen les sèries espanyoles en l’excel·lència. Celeste conta la història d’una inspectora fiscal intentant demostrar el frau fiscal d’una estrella musical (sí, tots pensam en Shakira) amb un guió i una Carmen Machi perfectes. I després hi és Yo, adicto, en la qual Oriol Pla qualla una interpretació intensa, descarnada i dificilíssima d’un personatge tan detestable com vulnerable. L’escena amb el seu pare en la ficció (increïble Ramón Barea) justifica tots els premis possibles.
