Hi ha un seriós problema de salaris

Un dels problemes econòmics i socials més rellevants a Espanya és la incapacitat ja no per revaloritzar els salaris, sinó per mantenir la seva capacitat adquisitiva. Els efectes de la crisi del 2008 amb l’esclat de la bombolla financera van resultar demolidors. Un atur del 20% significava un enduriment tal del mercat laboral que afectava seriosament les nòmines. Quan el treball escasseja, els salaris dels treballadors convencionals també ho fan. La recuperació de l’economia a partir del 2014 va servir per recuperar part de l’ocupació, però no sempre amb llocs de treball dignes i formals, i encara menys els salaris van acompanyar-ho. Creixement econòmic sense assolir la plena ocupació i un sector de la patronal queixant-se de falta de mà d’obra. ¿És possible això? Ho ha estat, tant abans de la pandèmia com després. Els canvis en la legislació laboral no han servit per resoldre les disfuncions en un mercat laboral amb notable falta de salut. Augmentar el salari mínim en un 40% en poc temps ha resultat bo per a algunes capes de treballadors ben ubicats, però no ha servit per millorar el nivell real dels salaris i encara menys la capacitat adquisitiva de la majoria. Una part del desencís polític que expressa la baixa participació en les eleccions del 28 de maig té a veure amb això, com també una part del vot extrem que practiquen els descontents. El govern de coalició d’esquerres ha fet una contraofensiva legislativa a la reforma laboral del PP, però no ha pogut, o bé no ha sabut, crear les condicions per equilibrar un mercat laboral que resulta disfuncional per als salaris.

Ençà de la pandèmia i dels efectes de la guerra d’Ucraïna, conviuen dos fenòmens que resulten letals per a la majoria d’assalariats, com són sous nominals baixos més els efectes de la inflació sobre la capacitat de compra. A Espanya, el 2022, la caiguda real dels salaris ha estat del 5,3%, mentre es disparaven els preus dels productes alimentaris i s’enduria l’accés i el cost de l’habitatge, ja fos per l'augment desorbitat dels lloguers o bé per l’augment del cost financer de les hipoteques. Als països de l'OCDE, la caiguda de la capacitat dels salaris el darrer any ha estat menor, del 3,3%. Aquest gap no resulta anecdòtic, ja que, mentre que el salari brut mitjà als països de l'OCDE és de 47.211 euros, a Espanya és només de 42.529 euros, un 10% més baix. I això en un context en què els excedents empresarials han augmentat de manera molt rellevant a l’ombra de la crisi dels subministraments globals i de la inflació, les quals han facilitat mecanismes especulatius per fer-ho. Només cal veure els beneficis extraordinaris que branden la banca i les empreses cotitzades. Les estadístiques resulten a vegades força indicatives. El pes del conjunt dels salaris en el PIB ha baixat al 46,8%, mentre que els excedents empresarials s’acosten al 44%. Dinàmica inversa darrere la qual hi ha un fort creixement de la desigualtat, polarització de rendes i una bona part de la població amb dificultats serioses, si no caient en la zona d’expulsió i pobresa.

Gairebé un terç de la població espanyola està en risc d’exclusió, una part de la quals ja hi ha quedat instal·lada. Els bancs d’aliments no fan sinó augmentar de manera constant el nombre de població que han d’atendre. Gent no sempre faltada de feina. Hi ha treballs formals molt mal remunerats i de caràcter temporal o d’informals i precaris encara més mal pagats. Hem creat el concepte que sembla modern de la gig economy per descriure el que fa molta gent per sobreviure. Economia d’encàrrecs, de feines diverses, canviants, especialment el sector dels serveis: repartidors de comerç online, servir menjar a domicili, serveis domèstics i personals, treballar temporalment en magatzems d’Amazon... Els pactes socials entre sindicats i patronal, que parlen d'un possible augment del 10% dels salaris en tres anys, resulten un acord de bones intencions que no obliga en res i que, ben segur, poc afectarà el submon de la precarietat i la informalitat. El sector principal del país, l'hoteleria i el turisme, juga en el terreny del low cost. Els contractes són draconians i els salaris de misèria. Es recorre principalment als contingents d’immigració, que, almenys en la primera generació, estan disposats a treballar per tres o quatre euros l’hora, que és el que s’hi paga. Terreny vedat per als sindicats, que sembla que ja només s'ocupin dels organitzats treballadors del sector públic. El discurs que fan empresaris com el president de Mercadona és que falten treballadors. Això casa poc amb l'atur de gairebé el 13% que hi ha Espanya. Probablement, la resposta seria la mateixa del president Biden a un grup d’homes de negocis que li reclamaven el mateix: “Proveu de pagar-los més”.