Serrat amb els poetes
Si avui és divendres 23, Serrat dona el seu darrer concert. No afegiré ara més elogis a una figura que els rep diàriament (i merescudament) a raig, però sí que fa il·lusió afegir-se a l'aplaudiment general a un artista amb qui un ha viscut literalment tota la vida, i de qui costa realment imaginar que es retiri. Durant molts d'anys, Joan Manuel Serrat va ser per a mi com els arbres o els ocells: un element que forma part del paisatge, que és agradable i bell, però que no t'atures a pensar-hi fins que t'adones de la seva importància.
Un dels aspectes centrals de la música de Joan Manuel Serrat és la seva relació amb els poetes i amb la poesia. Els discos dedicats a Antonio Machado i a Miguel Hernández són famosos i són literalment impressionants. Igual de bo, però segurament bastant menys conegut, és el que va dedicar a Joan Salvat-Papasseit. I al llarg de la seva discografia trobem interpretacions d'altres poetes catalans com Foix o Palau i Fabre, i espanyols o llatinoamericans com Alberti o Benedetti. En tots els casos, Serrat s'acosta a l'obra d'aquests autors amb una actitud que equilibra el respecte amb l'audàcia, la reverència amb l'apropiació. Com passa també amb Maria del Mar Bonet o Raimon, la personalitat del cantant se superposa a la del poeta, de tal manera que els poemes musicats passen a ser, també, de qui els canta. Una vegada s'han escoltat els discos, es fa difícil llegir Machado, o Salvat-Papasseit, sense que ressoni mentalment la veu i les melodies serratianes.
Si no fos una expressió que s'ha manyuclat i ensucrat fins a fer-la llefiscosa, diria que Serrat mateix és un poeta, cosa que ja dic que no s'ha de dir perquè s'utilitza per referir-se a David Bustamante, o al darrer futbolista que ha fet un gol. Però, a la vegada, és evident que el llenguatge poètic forma part de l'arsenal expressiu de Serrat, i que, més que la destresa, els versos de les seves cançons toquen sovint la mestria. Sempre que escolto Mediterráneo, realment una de les millors cançons pop que conec, admiro la manera tan perfecta en què flueixen les rimes i la construcció tan robusta dels versos, seguint una idea, un fil de pensament que du la cançó a crear dins el cap de l'oient una imatge mental extraordinàriament rica i sensitiva.
Serrat és dels poetes, diguem-ho així, i els poetes són d'en Serrat. La contribució que ha fet aquest home a la felicitat de molts de nosaltres és gran, i només per això mereix consideració i respecte. Resulta, a més, que el conjunt de la seva trajectòria musical és una obra d'art de primer nivell, i per això també mereix admiració i agraïment. Les diatribes dels qui diuen que no li perdonen no sé què, en fi, tant se val. Aquest divendres, 23 de desembre, oferirà el seu darrer concert, i això és important perquè no només es tanca una carrera musical feliçment llarga i fecunda, sinó que també acaba una etapa. De Catalunya, d'Espanya, de les nostres vides, d'un munt de coses. El mínim és dir-li bravo, enhorabona, moltes gràcies i per molts d'anys amb salut, mestre.
