Al servei del ciutadà
Els països que funcionen avaluen les seves polítiques i aprenen sense rendir-se. No rendir-se de generació en generació mantenint l’horitzó de l’interès general i resistir la inèrcia de la reacció per no retrocedir. És el que s’anomena cultura democràtica, una suma de decisions individuals i col·lectives que marquen els estàndards de comportament polític o, dit d’una altra manera, allò que els votants són capaços de suportar dels seus representants.
Tradicionalment, la salut democràtica depèn d’unes eleccions lliures, de la separació de poders i de la llibertat de premsa. I avança quan cadascú fa la feina que li ha estat atribuïda. A l’executiu li toca el bon govern i a la premsa fiscalitzar-lo per donar informació de qualitat a la ciutadania que li sigui útil per prendre decisions.
És responsabilitat dels governs retre comptes i de la premsa avaluar el grau de compliment de les polítiques públiques, i això és el que volem fer amb l’eina que avui presentem. L’ARA Control permetrà examinar l’acció de govern departament per departament i política a política, fins a un total de 70 mesures. El mètode compta amb l’assessorament de l’economista i especialista en polítiques públiques Elena Costas i del catedràtic de ciència política i de l’administració Carles Ramió. Tots dos han col·laborat amb la secció de Política del diari establint els criteris que permeten fixar el grau de compliment de les principals mesures a què es va comprometre cada conselleria per a aquesta legislatura. Òbviament, s’ha de tenir en compte que el Govern tot just compleix el seu primer any d’exercici i també que no totes les conselleries tenen el mateix grau d’impacte social, de pressupost o de dificultat a l’hora d’aconseguir els objectius marcats.
S’han seleccionat cinc compromisos de cada departament, els principals que van ser presentats en el pla de govern i en les compareixences dels consellers al Parlament. Les polítiques es divideixen en fases segons el grau en què han avançat fins a la implementació. L’ARA ha comptat amb la transparència de la majoria de les conselleries i anirà actualitzant els resultats a la web.
La conclusió de l’anàlisi que presentem és que el primer any es tanca amb un grau de compliment del 28,2%. Un resultat insuficient que deixa clar que queda molta feina per fer del que el president va definir com les revolucions social, feminista, verda i democràtica. Ningú no ha dit que sigui fàcil encadenant crisis i amb un infrafinançament crònic, però en tot cas el Govern no ha agafat velocitat de creuer.
De fet, alguns països avançats tenen eines internes d’avaluació de l’acció de govern. Entre ells, el govern espanyol. La Generalitat no n’havia tingut fins ara ni figurava entre els seus objectius, però la setmana passada va informar que dimarts vinent presentarà la seva pròpia eina d’avaluació. Benvinguda. Se suma a la de l’ARA, que continuarà activa i actualitzada a la web, i els resultats de la qual publicarem en paper cada sis mesos.
Al servei de sa majestat
La premsa pot estar al servei dels ciutadans o al servei de sa majestat. Aquests dies la diferència d’objectius periodístics és clara. És incompatible defensar els màxims estàndards democràtics i dissimular o donar suport a la tornada de Joan Carles I des d’Abu Dhabi sense donar cap mena d’explicació sobre les seves comissions i els anys defraudant a Hisenda.
En algun moment la majoria de la societat espanyola va somiar una democràcia a l’europea. En algun moment es va concentrar el canvi en el partit socialista i una coalició d’esquerres, que avui veu la seva majoria parlamentària amenaçada per la dreta i l’extrema dreta. El PSOE actua avui, pel que considera responsabilitat institucional, com el principal garant de la monarquia.
La tornada de Joan Carles I és un signe escandalós de com la democràcia espanyola fa una dècada que presenta símptomes d’esgotament. A la involució del PP i el cazurrisme de l’extrema dreta s’hi ha de sumar la incapacitat dels progressistes per fer evolucionar el marc federalitzant i els valors republicans que emmarcava l’Espanya postfranquista.
La qüestió és que avui, havent expulsat el rei, molts tornen a cridar visca el rei per protegir la figura de Felip VI. L’aplaudiment servil al regatista recorda allò que Valle-Inclán escrivia sobre l’avi de Joan Carles: “Los españoles han echado al Borbón no por rey, sino por ladrón ”. Trista imatge la del cap de l’Estat permetent una tornada tan ridícula com insultant i participant en la fotografia familiar. Trista imatge la d’un govern i una societat que s’ho empassen.
